Si la veterania fuese un grado

2007-05-05T17:13:00.001+02:00

HELLO & BYE

;)

2006-11-15T00:06:00.000+01:00

Aquest cap de setmana he estat a una ciutat anomenada Madrid. La diferència amb altres ocasions és que no he anat amb els mitjans terrestres als quals estic acostumat (furgoneta o tren)... sino “volant”.

Sí, la primera vegada que he volat despert. I també, crec, la primera vegada en prendre Lambrusco i en sentir la sensació a “falsa llibertat”, aire i velocitat agafat a esquena d'un vehicle a dues rodes “7 i mig”. Moltes sensacions condensades en un curt espai temporal.

I això d'estar tanta estona sense tocar de peus a terra... m'ha fet què pensar (a part de suar les mans allà dalt que no vulguis veure). I és valorar el estar aquí sota, a terra, amb la resta de mortals; a mes d'adonar-me'n de la veritat de la frase “no existen las distancias”.

Pel què fa a la sensació experimentada allà dalt... si fos, tan sols, dependre de que “falli o no” la física que permet fer pujar les ales dels trastos, cap problema. Però deixar la vida a les mans d'un conductor acostumat a aterrissar de cantó casi casi derrapant (sortint ilès) i d'uns enginyers i mecànics que esperem van fer la feina ben feta i sense cap copa de més... ja és un altra cosa.

Perquè pujar a tanta alçada...? Valorem allò proper i deixem-nos de tantes distàncies!

És per això que en tot aquest temps de blog he pogut cibernatizar-me, explorar “espais” nous... i com tota experiencia, la valoro com a tal (les experiències, crec, son una de les maneres d'adquirir aquesta “veterania” pregonada al títol del blog). Aquest post, serà en principi l'últim.

Un any de “vida bloggera” dona per molt... potser la veracitat d'aquesta proposició no es pot veure si ens basem en l'escassa promiscuositat vinguda de les tecles dels diversos teclats des dels que he anat escribint. Com se sap: l'escriure llibres no té fi.

Sobint pel cap se'm plantejava la idea de viajar molt... d'aquí allà (com ara de Barcelona a Mèxic [saludos a todos], Argentina, Pekin, Moscow, Filipines o on sia...). Aprendre molt. I bé, tot això crec que encara continua però amb un punt de vista diferent mes orientat a un futur que no em preocupa.

Amb aquest post vull anar concluint tal que quedi clar que, com la majoria de coses, hi ha etapes en les que cal fer un stop&go. Ara em toca la part de l'stop pel que fa la meva relació amb el món virtual. Qui sap si potser sibstitueixo aquest necessitat intrínseca que sembla tinc de manifestar pels mitjans que siguin (ràdio, blog, comentaris...) inquietuds o alegries internes... i faig quelcom diferent pero similar... però crec que no.

Valorar mes les coses que avui en dia no sel's dona importància... i despreciar això que tant anhela el món “agressiu” en el qual vivim... això si que sí que m'ho proposo.

Els rombs son per encaminar-los cap allà on un vulgui... i prioritzan, tot i que “Si la veterania fuese un grado” no m'ha ocupat temps sobremanera, potser escollir l'estop sigui el millor que puc fer. No vull ser filosòficament copion... pero cada cop m'en adono mes que l'experiència és fabulosa i realment “qui la pogués tenir tota!”... encara que essent sincers... mica en mica també es disfruta.

Un dia em van dir que hom recorda, sobint, allò escoltat últim (el que s'ha dit mes proper en temps). Conscient del què això implica, i responsable dels meus actes, i tenint present la màxima “es de bien nacidos el ser agradecidos”: Gràcies.

AGUR.

2006-11-07T13:41:00.000+01:00

zzzzZZZzzzzzZZZZZzzzz
Zleep.

Sí. Son.
A vegades hi ha cops en què, no se el perquè, tothom... absolutament tothom en un lloc té son. Això ha passat avui cap allà les 12am a classe.
Bé, segur que alguna causa deu haver-hi:

Som dimarts i encara algú "arrastra" una mancança "descansativa" del cap de setmana (per no dir una acumulació de mesos). D'altres que ens hem passat amb l'esmorçar. I hi ha qui ho atribuiria a una llarguíííísssiiimmaaa classe de Penal en què fins i tot el profe semblava que no s'hagués pres l'Actimel dels matins...

Pero que el mateix professor de l'hora següent, en públic, ho reconegui que "no se què passa avui que m'està costant fer la classe perquè em 'caic'
de somnolència, m'estic sobant" [paraules NO textuals]... Em fan pensar que això es deu tractar d'un fenòmen físic o que al profe també li "passen factura" els excesos "capsemanils"... potser una baixada de Hectopascals, canvis climàtics, efectes llunars, canvis estacionals (caldria ara esbrinar de quina a quina estació passem)...

Espero no sigui aquest un fenòmen gaire extès... seria curiós fer una investigació. I sobretot CAUTION en carretera i per aquells "camioners d'internacional" que aprofito a saludar [bé, com que conduïnt és xungo llegir blogs... casi que el salut està fet en "và", pero aquí queda].

Temes gens significatius però que m'han fet reflexionar i pensar en el "mimetisme" humà... o... si més no, en 'lo' "físics" que som. Bonanit!

Felicitats a tots els qui fa poc (ahir) s'han comprat una Amoto de cilindrada 749cc aprox. jeje Wakeup!

2006-10-23T22:48:00.000+02:00

Una cara agradable

Què serà? Perquè estic tranquil quan veig a aquesta persona?
Al final, quasi tot es contesta. I no hi ha cap secret. Un rostre irradiant de felicitat, un somriure constant... fan que retrobar la cara en qüestió et dongui alegria.

Què es guanya anant serios per la vida?

És per això que... si mes no aquest serà el meu propòsit, intentaré viure amb això que en diuen en castellà: GOZO.

: )

2006-10-17T19:18:00.000+02:00

Ara la "versió ràpida" de l'anterior exercici de contestar amb el títol
de cançons d'un grup/cantant musical escollit:

Banda o grup escollit: Serrat
Ets home o dona? Manuel.
Descriu-te: Umbrio por la pena
Què senten les persones sobre tu? ¿Qué va a ser de tí?
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Princesa.
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu/va nòvia/a o pretendent/a: Desamor.
On voldries estar ara? En Coulliure.
Com ets respecte l’amor? El drapaire.
Com és la teva vida? Pena mora.
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Paraules d'amor.
Ara despedeix-te: Hoy puede ser un gran día.

2006-10-16T13:15:00.000+02:00

Avui estava jo entretingut pensant com fer un treball que haig de presentar que servirà per donar la nota a una asignatura de lliure elecció (evadint així examens)... quan he vist un "test" per contestar. Per això, a continuació, el ¿meme? que des del 2n3a m’han convidat a fer (una espècie d’enquesta per, en teoria, conèixer una mica mes la personalitat d’altri). Així m’ha quedat:

Banda o grup escollit: Tarrés / Cada loco con su tema
Ets home o dona? Niño silvestre / Si hagués nascut dona.
Descriu-te: Nadie es perfecto / Esos locos bajitos / Los macarras de la moral / Yo me manejo bien con todo el mundo.
Què senten les persones sobre tu? Capgròs / Uno De Mi Calle Me Ha Dicho Que Tiene Un Amigo Que Dice Conocer Un Tipo Que Un Dia Fue Feliz
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Infants / Muchacha típica / Me gusta todo de tí (pero tu no).
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu/va nòvia/a o pretendent/a:
Sinceramente tuyo / Això que en diuen estar enamorat / Hagamos un trato / Vas a parir felicidad.
On voldries estar ara? E as suas cançoes / Pueblo blanco / Que bonito es badalona / Mediterraneo…
Com ets respecte l’amor? De vez en cuando la vida / Plou al cor / No hago otra cosa que pensar en tí.
Com és la teva vida? Llegó con tres heridas / He andado muchos caminos / Buenos tiempos / Como un gorrión / Es quan dormo que hi veig clar.
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Algo personal.
Ara despedeix-te: Te guste o no / Luna de dia.

2006-10-09T19:40:00.000+02:00

MAI he fet us del blog per fer apologia del Software lliure, del GPL ni res... (encara que tampoc per cap motiu impedidor pontent-concret).

És per això que, crec, un cop predico amb l'exemple (deixant clar que he fet una migració incondicional i total)... ha arribat el moment de parlar de "GNU-Linux". Podria dir i dir... algunes coses amb coneixement, d'altres rescatades de llocs on sabem mes del tema. Des de la Història fins el funcionament. Pero resumint:

""El post d'avui s'ha pogut fer amb una distro anomenada KUbuntu Dapper Draker"" (o quelcom semblant) que, de veritat, va de 'perles': NO spyware, NO trojans, NO pantalles blaves, NO $$$ per les butxaques d'en Gates.... què mes es pot dir?

Bé... un petit detall... encara no funciona la impresora i la tarjeta gráfica no acaba de cundir al 100% (bé, jo diria que ni al 10% però tant sa val)...
Sí, Sí, 'lo' anterior és cert pero crec que 'patir' una mica fins que el tècnic ho aconsegueixi solucionar val la pena (no se si surt a compte el 'preu' del tècnic VS preu de comprar "Finestres", però si mes no son diners que no marxen a l'estranger, queda 'a casa', i en el meu cas em fa un preu immillorable;).

Pozezo.... cal valorar... cal analitzar si és possible sortir del monopoli Microsoft.

2006-09-20T23:12:00.001+02:00

Vuelvo a las andadas...

com sempre, torno a postejar xerrant d'un tema que és potser repetitiu però crec necessari... i si ho faig és perquè em té preocupat.

Avui amb ajuda externa he vist clar que sóc una persona molt tancada [sí, no caldria que m'ajudin a veure-ho perquè jo mateix ja m'havia adonat... pero potser sí que el que et facin adonar-te'n dels resultats d'aquest fet impacta mes].

Em pensava que aquest blog [sí, el blog: Si la veterania fuese un grado] serviria per poder exterioritzar el què m'amoïna (per simple que sigui), etc............. però crec que fins ara NO ho he aconseguit.

És per això que continuaré cercant com millorar i ho faré amb decissió i sobretot demanant ajuda, exposant les meves inquietuds de la vida [POTSER no al post pero sí amb persones que estimo] per tal que tots els nervis i/o problemes de salud, de relació amb els altres... que se m'acumulen i tinc (degut a la falta d'exteriorització) no vagin a més, i perquè com diu la cita: “Resultan frustrados los planes donde no hay habla confidencial, pero en la multitud de consejeros hay logro.”

Així podré veure mes punts de vista d'una mateixa qüestió amb la conseqüent obertura de noves “solucions” vers unes “circumstàncies concretes que s'em plantejin i mes o menys m'amoïnin” que segur, jo sol, no sóc ni seria capaç de veure.

Amb el post d'avui em comprometo a esforçar-me per “obrir-me”.

Let's go... open the door, close the window.

2006-09-05T22:45:00.000+02:00

"Del les prioritats a la vida, parlen els posts."

Hi ha un proverbi que diu: ""de l'abundància del cor parla la boca..."" i seguint aquest joc de paraules he volgut inventar-me la frase que
encapçala el post.

Si realment me la crec... uuiiii... que haig d'anar molt en compte amb 'quin és el contingut i tema d'escriptura' d'aquesta nous típus de ¿diaris personals?, i obviament, del que en el seu dia vaig engegar: jmserrat.blogspot.com

Navegant per diversos blogs, he trobat de tot:
prioritat la feina i els éxits profesionals, les relacions laborals, els estudis, les diversions, els nous projectes, la tecnologia, els esports,... o res de l'anterior.

I jo? Quina dec tenir? Bé, en realitat suposo que tota la llista d'abans i el meu propi blog, deu ésser evidència de què les persones a vegades ens reservem expressar les nostres prioritats (d'alguns expresen mes els seus sentiments, d'altres els reflexionen només en la intimitat [entenent intimitat no només el seu propi ésser sino també aquell cercle de persones mes 'parents' que l'envolten]).

Sí... avui caso casi és lluna plena. I això a què ve??
Weno.... pozzz.... d'alguna manera cal acabar però es que també era per deixar plasmat una creença (potser infundada) en què la lluna influeix. ladecosasquesepuedenhacerconpan.com

PostData: Avui he treballat, plegat una hora i mitja abans de la feina, per agafar el peatge que entra a Barcelona, fer un examen de recuperació de Dret Romà...menjar al FresCO, marxar i venir a Moià i reunir-me per tractar ""cuestiones importantes"". I per fi, avans de sopar, scriure aquesta emprempta d'avui. Però [enga, una autocrítica:]... ¿no hem dit que això no és un diari¿?¿!¿!?¿! ? xD

Arreveure...!

2006-08-29T23:51:00.000+02:00

Imperatius legals VS amor

-----------------------------------------

Avui en tertúlia sopil semifamiliar hem tractat el tema que el títol anuncia (potser sense proposar-nos-ho conscientment). I he decidit fer el mateix al blog.
Sempre he volgut ser el que no sóc... i encara ara, i tot i que molta gent no hi concorda, jo “no vull ser com soc”. [potser en algun context el “se tu mismo” te una certa lógica amb la què podria estar d'acord, però bé].

Això vol dir martiritzar-se, estar sempre volent canviar? No. Crec jo que tot pot pulir-se... i per això l'esforç individual és essencial. [- Però bé... Què té a veure “l'amor” amb els “imperatius legals”? ]
Doncs que com hem observat i concordat a la tertulia esmentada, hi ha gent que notòriament reflecteix una inèrcia cap a fer les coses per obligació, sense gaudir-ne (o sigui un carpediem sa [no confondre amb el carpediem ¿epicurista?]), i, després de reflexionar en "lo dolent" d'això no voldria que aquesta actitud m'impregnés.

Quan es fa tot per amor, i s'intenta que sigui “la qualitat rectora” de la vida... jo crec que no pot haver-hi cosa millor. I llavors, el “voler millorar”, el voler fer mes cada dia que passa deixa de ser una llosa, una 'estúpida manera de fer', per convertir-se en quelcom amb sentit, resultat de manifestar una manera d'actuar regida per l'amor.

Diuen que d'on no n'hi ha non raja... (i ho dic per mi). Jo crec però que, tot i axí, les coses poden arribar a rajar encara que s'hagi de perforar molt fondo... per poc que hi hagi... s'aconsegueix. O sigui... tot i que m'hagi adonat d'indicis de "legalisme" a la meva vida, crec que seré capaç (amb esforç i ajudes) de corretgir la trajectòria i fer dels "principis" (sobremanera el de l'amor), i no les "lleis", el meu esperit rector.

Anglès: Be better...then U'll be free.

Traducció al català:

Sigues com vols ser... faràs feliç

¿Si... no està gaire ben feta la traducció...però realment ambdues frases son incompatibles, porten a una incongruència ?

Pot ésser.

2006-08-24T15:08:00.000+02:00

Quins temps aquells! ("son aquellas pequeñas cosas...").

En aquest cas no l'he trobat en un 'cajón', ni en 'un rincón', ni en 'un papel'. Simplement, vaig obrir una carpeta de l'ordinador i aquí era: una genial foto -->

Aquest 'bon' home, segons diuen i no he pogut comprovar, es diu Manuel Soriano. Fa un temps em va 'portar de cap' intetant contactar amb ell. El motiu? Volia conèixer al qui, teòricament, havia revolucionat la mecànica de les bicicletes fent que arribéssin a velocitats properes als 100Km/h. Deien que la tecnología no estava al mercat perquè l'havia "donat" als xinesos... Una mica estrany tot plegat (fins i tot el fet d'una bici que arribés a tanta velocitat).

'Dropo' de mi (o sigui, 'ingenu'), em creia que el concepte de bicicleta era un vehicle de tracció humana i dues rodes. I, sisi... no ha canviat, crec. El què passa és que, d'on relament crec que ve el problema, els periodistes son capaços de 'comprar' (o aconseguir no tan diplomàticament) notícies d'on sigui, sense comprovar la veridicitat.

Jo crec que això està bé per entretenir... per omplir pàgines. Però, llavors, que no li diguin "notícies" o "premsa" o...
Perquè ens entenguem, allò de "verba volarem escripta manem" és cert. Però també és cert que existeix una cosa que es diu "fe d'erratas" (encara que siguin articles sencers) o retirar-ho d'aquells mitjans que es puguin retirar (com ara pàgines web). Doncs l'evidència de què això no és així: www.20minutos.es/noticia/19888/0/Inventa/dispositivo/Soriano/

Crec que el problema també va estar en ¿no dubtar? d'allò que expliquen... O potser: creure a mitjans de difusió l'interès dels quals, crec, és únicament fer negoci i no pas informar. Per això m'agradaria exposar a quines webs es pot trobar encara a Manuel Soriano:
20minutos.es ; elconfidencial.com ; per citar-ne dues.

Al final... no se on vaig llegir que res era el què semblava. ¿Serà veritat? Que es veu que la bici té un motor (suposo que prou silenciós com per no notar-se [el què també em fa pensar que no deu ser un motor d'explosió]). Bé, qui sap... potser ni la 'bici motoritzada' en qüestió existeix.
Ara bé.. el de la foto... (i la bici que ensenya) "qui i què" deuen ser??

2006-08-20T20:33:00.000+02:00

Per fi... després de dies anhelant olorar la convinació de "sal" i "pins"...
he pogut tocar, endinsar-me, deixar-me endur i acariciar aquest "mar tan nostre" que tantes vegades he vist i, ja em pensava, que no arribaria a poder-ne gaudir aquest estiu de 2006.

Sí, quelcom ¿poc? trascendent com això, digne d'inmortalitzar-se en un nou post? I tant!

2006-08-13T20:45:00.000+02:00

"El frotar se va a acabar."

"El antes i el después."
D'això en diuen Futfanga....
jejeje

2006-08-05T15:09:00.000+02:00

Una roda petada...

pot ser síntoma de moltes coses. Normalment passa al tocar dos elements (roda amb qualsevol altre cosa) tal que, ja sigui per la pressió (xoc) entre els dos o perquè un d'ells (normalment el que no és la roda) entra dins la roda generant-li un orifici, l'aire que aquesta contenia surti... desinflant-se.

Una roda petada, crec jo, mostra quelcom més que això purament físic. És l'evidència de com algu pot ser tan “dropo” de, habent-se demostrat per experiències anteriors que no ha de fer-ho, creure que les capacitats-aptituds-reflexos propis el permeten anar “fent el boig” sense cap problema, ni perill pels altres... (o per un mateix).

Ha arribat el moment de, ja se que això és el què es diu sempre que passa “alguna cosa d'aquest tipus” (es mes, per una “trista” roda petada no, acostuma a ser per coses de mes “gravetat”)... però han set massa advertències en una mateixa “etapa temporal”. Fa res... clavada de frenos perquè venia un camió a la intersecció i vaig veure que la única manera de frenar era clavant-los (això no hauria d'haber estat així... jo em pensava que els càlculs em donàven per no derrapar en cas de veure necessari frenar).

Aquest matí hem quedat a dos metres de cara amb un veí (cosa que ja va passar l'altre dia amb un altre veí [weno... tampoc en tinc tants de veïns però han estat dos veïns diferents, sí]). I ahir mateix en canvi de rasant vaig veure un nen amb el seu pare jugant a la pilota a uns quants metres a l'esquerra... i vaig pensar... cap problema... ells allà, jo aquí, la via lliure... cap mena de perill. Doncs la meva sorpresa era nar tan refiat quan vaig veure una pilota de futbol passant pel costat no vaig ni reaccionar perquè sabia que no podia fer res [total era una pilota que com a màxim pot petar però sobretot perquè no tenia temps]! Si en comptes d'haber set una pilota... i hagués hagut el nano petit que l'acompanyava (o sigui... la seguia de prop perquè no marxés lluny)?

Seny... ni la DGT ni “llets”... reflexió --> modificació de conducta.

Doncs això... els detalls ni calen... la qüestió, crec rau, en què avui he aconseguit tenir una “roda petada” per “causalitat” (no casualitat) ni sota unes circumstàncies fortuïtes”com desitjo ( i així faré els possibles) sia la propera vegada.

2006-07-26T15:41:00.000+02:00

2006-07-25T18:15:00.000+02:00

Aixommateix [pozzezzomimmo]

Tinc la foto del gat de Vilarrubia 20 i el carter que reflexiona preparada... però per coses de la vida... el servidor de blogger nova.

Aprofito, ja que he fet un nou post, per deixar anar l'últim tema, del qual intentaré no fer cap lectura, simplement expondre.

Estava davant les escoles pies... i m'he percatat dels nens i nenes que pel pati corrien i jugàven. Tot i semblar criatures corpòries que formàven part d'un conjunt... cadascu tenia les seves "cosetes".

Aproximadament 1/5 del pati tenia ombra, i allà crec jo que hi havia la gran majoria dels "petits invasors". No obstant... tres nanos marxàven de la tònica, estàven en linia, arrepenjats al reixat... no se què commentàven entre ells (és mes, crec que no comentàven res).

Dos encara... (provistos de gorra), però l'altre amb cabell tupit semblava com si el sol no existís... com si fos primavera.

Mes enllà, també a ple sol, i propers a la carretara... alguns nois i alguna nena allà, jugant a "pressoners". A posteriori penso... si això fos en un altre contexte, concretament el d'adults, segurament seria o a un centre penitenciari o un manicomi...
Però res del contrari... es tracta d'individus que tot comencen el seu viatje en l'aprenentatge del què és la vida... que tots ells veuen "normal" les seves acutacions i que, a cop d'ull, s'ho passàven bomba...
Entre tant joc... una mica d'aprenentatge, crec, quan s'ha pogut escoltar una veu femenina (ve... potser no perquè ja se sap que de petits les cordes vocals fan que tinguem tots veus molt agudes) que clamava: "això no es val". Que personatges tan petits s'adonguin dels "drets"... (entre d'altres temes tant complexos del món "adult" [dic adult per diferenciar-lo] ni que sigui en un joc... és digne d'admiració.

2006-07-25T17:07:00.000+02:00

Com es veu el món (cada carter el seu) "des de" Correos y Telégrafos de España.

Volia fer un(a) anàlisi a la premisa “La feina és quelcom que serveix per guanyar diners”que tenía intenció de “tirar per terra” per fer un intent d'entendre el què jo crec que és treballar; parlar de la plusvàlua i tot això... Pero m'ho he repensat... si un cas comentaré quelcom relacionat amb la “calor”:

Quina calor es passa... repartint una zona un dia... l'altre el següent i la tercera zona el dia que queda... tot es torna, al final, cíclic (com moltes dels fenomes de la vida).

M'he preguntat: de què serveix repartir tanta carta, tanta publicitat, tantes factures, tants Vencas i Vitrinas mágicas,.... no es podria fer tot telemàticament?

La solució a la resposta la he tingut a les mans uns quants minuts després.

Una carta manuscrita... minuciosament,tremendament,atentament,amorosament dirigida. Sí... ja se que es tracta d'un delicte constitucional la “violabilitat de les comunicacions...” (pero es que era una postal... i jeje... no portava sobre). No diré des de quin lloc escribien, on havien marxat de vacances, perque realment és el què menys importa.

Avui també, dos internacionals. Una de frança i l'altre d'itàlia. El que mes m'ha sobtat d'una de les dues ha set que era com una carta normal però en tamany ultrapetita. Sota el sobre es podia observar tot una sinfonia de lletres esperant ésser assimilades que també habien estat manuscritament dirigides. Sí... potser és que les “tecles” del ordinador mai podran reflexar la nostra personalitat, els sentiments de cada moment, el “pols tremolós”, la intensitat augmentada...

Només per això... crec que Correus mai desapareixerà, per això s'hauria de mantenir. Pel que fa la resta... tan de bo desaparegui. Tot i segur que molta gent també agraeix aquestes mostres de “respecte” de les empreses que els cataloguen i “tenen presents” com a potencials compradors... I ho dic perque a “no se quin bloc” del poble, cada cop que hi vaig i pico perquè m'obrin ja m'esperen allà aquestes dones (moltes vegades soles encara que amb familia) que com si d'un gran esdeveniment es tractés surten a les terrassetes que donen a l'escala... en fila del segon al baixos per mirar si els ha arribat alguna carta a nom de “nosequí” o del seu fill... o de la noia aquesta que ara vindrà a viure però encara no hi viu que ja se les guado jo... o del noi que som veïns aquí desde fa 30 anys que som com una família que si hi ha algun certificat “que no em preocupi” que elles son tan amables de fer-els-hi arribar, que hi puc confiar.

Doncs el què deia... el sol fet d'arribar-els-hi a la mà una revista tot color, on es venen (per ex.) roba... ja els dona un alicient a la vida. Bé, això és el que jo em penso a jutjar pel que observo...

Potser però és que, per l'experiencia, valoren positivament conèixer l'entorn, xerrar una mica, alegrar-me una mica el dia de “feina”...

Per últim el privilegi de gaudir observant i tocant el petit gat de Vilarrubia 20... o el seu amic "negre intens" del davant, de Maragall 34 d'ull daurats (vist des de la perspectiva d'un daltònic)... fan que pensis... que potser, quan hi torni es repeteixi “el cicle de les zones” i allà i tornin a estar...
cosa que m'ha fet adonar que els “cicles” no son tan dolents.

Salutacions telemàtiques.

[De com es pot començar parlant de la calor... i passar a la rutina]

2006-07-14T15:38:00.000+02:00

A punt de ploure.

Tot és llest per començar a ploure... el cel deixa anar trons i es queixa... com si ja tingués ganes de desempallegar-se de tot el què reten.

I el gufo.. el Gufo m'ha demanat per sortir a la entrada ja asfaltada. I allà s'ha quedat. Al mig, assegut... contemplant l'horitzó i les manifestacions del cel... com sabent que d'aquí una estona "els seus pronòstics" es cumpliràn i per fi quelcom poc pesant i humit,,impreganarà tot el seu voltant i a ell mateix... si es que decideix quedar-s'hi 'insteadof" tornar per escoltar-ho desde casa...

weno Gufo.. aviam que fas....
No ho se... potser és la convinació de calor i aigua el que esperes...
Gufo, carpediem.

2006-07-10T21:06:00.000+02:00

Avui... emmmmmmmmmmmmmmmmm... FOTOS!! (com es nota ke JA PODEM FER US D'UN BON AMPLE DE BANDA A CASA!!)

- Perquè ser ecològic no costa tant... (posa't una enganxina i donarà el "pegu"... com diria el Nano: "el hábito no hace al monge pero da el pego").

- Per tenir "classe".

- Perquè cada carrer és únic. Però quasi tots tenen un element en comú.

- Per aquell que treballa a l'embaixa del pasïsos baixos i un dia va decidir canviar el seu "Mercedes clase A" per aquesta ¿preciositat?. Digues que sí!

- Pels que encara estan per engegar la compta... tot és començar (desde 00.00)

- Aquesta foto la poso perquè és dels pocs llocs de Barcelona on SEMPRE HI HA APARCAMENT GRATIS i al costat d'una boca de metro!!

- Per ésser irreproduïble

- Perquè alguna(es) habia(en) de ser la(es) darrera(es).

2006-07-01T21:31:00.000+02:00

El problema de ser equilibrados/equilibrats.

[a raíz del comentario del post anterior hecho por Erika]

Estaba pensando en hacer un post, y traducirlo al castellano… pero tras pensarlo he pensado: “¿para qué si todos los catalanes entienden castellano?” “¿No es buena la variedad?” A demás creo que es beneficiosa la “ley del mínimo esfuerzo” ( que viene a ser una vulgarización del concepto económico de “maximización de beneficios” [minimizando los gastos] ), sería demasiado trabajo escribir dos veces la misma cosa.

Yo creo que “cuan bueno seria que no existieran barreras a la hora de comunicarnos con los demás!”. Eso quiere decir ¿un único idioma…? bueno… ¿ por qué no aprenderlos todos ?

El blog, pretendía, ser íntegramente en catalán… pero visto que nos estamos internacionalizando… no estaría mal llegar a mas personas utilizando de vez en cuando, también el castellano.

Ahora que lo pienso… esto es lo que también hizo en su momento el Nano. Pese a negarse inicialmente a cantar el LA LA LA en Eurovisión en un idioma impuesto y no en otro “restringido”, acabó deleitando a toda la gente de las américas-castellanas (o latinas).

Leí el otro día algo parecido a que, en respuesta a porqué Serrat no cantó en catalán… “Yo hablo en aquel idioma que se me prohibe”. // Nano nano…no deixes de ser un rebel empedernit //

Bueno… pues el intento de abarcar mas lectores... ya ha surgido. Hasta la próxima…// Fins la propera!

(aquesta és una evidencia de com els principis d’Hom poden evolucionar).

2006-06-14T09:06:00.000+02:00

Últimament...

Sí, últimament, he estat pensant quin post nou posar, com crear nouves impregnacions impresses d'allò (una part) que he viscut, etc.

Últimament m'ha sobtat molt veure la facilitat d'algunes persones a fer blogs interessants i francament addictius. Parant a pensar-ho.... serà perquè no tinc res a dir? Segurament no. És per això que, analitzant el problema, he pensat que potser l'art d'escriure i fer submerjir o impregnar al lector d'aquella part positiva, teva, és un tant complciat... i, això, quelcom innat que tot i que es pugui potenciar ... costa.

Analitzant veig un problema de falta de creativitat. I, com mai m'ha agradat ésser poc creatiu, he pensat, commentar avui, si mes no quelcom de poc trascendent però interessant o entretingut: "DETRÁS ESTÁ LA GENTE".

Aquesta és la frase que l'altre dia, pujant amb el cotxe, va submergir-me i embotar la meva manera en aquell moment de veure la vida. Projectes, envejes, triomfs, derrotes, inmmobles i mobles. Tot és superflu, minúscul en comparació amb el que realment, crec jo, és de valor.

'Lo' material és fruit en el fons, de persones que han sabut gestionar aquest llegat físic que han rebut. Un home o una dona, sentiments, inquietuds, personalitat, coneixements, amor... és en el fons allò que no es veu i arriba a sobresortir mes que allò que es veu.

Una simple cançó que van posar a cadena Dial... allí estava el nano... amb una de les seves noves cançons provinent de una illa qualsevulla... fent-me sentir que hi ha motles 'coses' a la vida (masses?), però que en el fons: detrás está la gente; gràcies.

2006-05-28T15:26:00.000+02:00

Dia "raru", tot depèn.

Avui tinc un d'aquells dies "rarus"... però no tan sols per una sèrie de circumstàncies que m'hagin passat, sino mes aviat, per ésser capaç d'influenciar-me o "deixar-me anar" per allò que escolto-veig.
Si, a part de les activitats pròpies del dia que hagi realitzat-realitzi, el fet d'ésser capaç d'introduïr-me en una manera d'entendre o veure el món que m'envolta VIATJANT per la música... fascinant

Submergir-te en una cançó com la de 'Bandera Blanca' de Francisco és, francament, tot una experiència:
""...aquellos que pensamos que en la vida, se tiene con derecho a disfrutar. Tenemos que salir de la apatia y juntos levantaaaaar Bandera blanca en cada puerta, en cada calle donde corre la violencia...""

Per anar-nos a veure la vida d'una altra manera:
'La buena onda' de Moneda Dura: ""... la buena onda una forma de vivir mamá. Vivela la buena onda, bailala la buena onda, sientela....""

O la senyoreta Lila amb els cabells pintats, els pantalons vermells, les mans carregades d'anells i l'estel tatuat a la pell que ens expliquen els Whiskyns.

L'amic Drexler que només li calen dues coses la vida: ""Mi guitarra i Vos"".

O els altres 'amics' del Vendrell.... no els Lax'n'Busto que també tindrien molts personatges i 'modus vivendi' que expossar-nos... sino els Estopa amb el seu:
""atrapado en mi mundo mágico, trágico que siempre confundo y que hay mucho tráfico huele a cloroformo i eter etílico, no me conformo con vivir.
Entonando cánticos sálicos soníricos, sin ser físico quantico puedo describírtelos fingiendo ser un santo modélico magnífico angelical... mucho mas allà de lo normal..""

"EN LA VARIEDAD ESTÁ EL GUSTO".
AGUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUR

2006-05-23T13:09:00.000+02:00

Akest matí... tot i la sobada general 'del cos que em representa i em porta allà on "vull" ', he pogut 'parar-me' a reflexionar (si mes no he aconseguit que unes quantes neurones es moguéssin) en veure l'actitud del meu gos, GUFo.

Ell... el pallo, allà quiet, enroscat, tot sobat, gaudint de la vida "gossil" que li ha tocat. Al principi la reacció primera que he tingut, ho reconec, ha set l'enveja... allà uns quants minuts o hores mes gaudint de la genialitat del descans placenter en silenci matinil.

Ara que ja he passat el matí, he exprimit el cervell potser pel simple masoquisme o, qui sap, per unes mínimes ganes d'apendre o ... pel que sia; crec que tot i les diferències... cordills jo puc expressar-ho per escrit, recordar-ho, reflexionar-ho... i ell, ell, em sembla que ell poc poc gaudir amb el passat i crec que amb el present potser tampoc (això hauriem de damanar-li-ho a ell, però el què deia, fer que s'expressi respecte coses en les que cal reflexionar li costa una miqueta).

Així que... Gufo, no em fas enveja.

2006-05-03T22:19:00.000+02:00

Son les 10 del vespre, dia 3 de maig de 2006.Avui... sisi.. ara escolto petards que tronen al cel com si de manifestacions dels grans esglais de les gents es tractéssin.
I crec que així és...no se en quin món dec viure, però sembla ser quetornem a lo de sempre: "erl furvol"....Es veu que uns nois de Barcelona, en realitatem sembla que mes de l'estranger que no pas catalans... [ però bé això sembla ser irrellevantfins i tot el mateix himne ho deixa clar: "tan se val d'on venim"]han demostrat ésser molt bons en alguna cosa...tocar les pilotes, o sigui (siusplau no és malinterpreti) jugar a "bolapeu" [del cast. balónpie][no uso la paraula 'futbol' perquè em sembla un anglicisme poc oportú ja que allà això no és el mateix, potser seria millor traduïr-ho semblant a "soccerol"]
Doncs... si.Aquest tema, aquesta "alegria" (compartida o no) serà el que desbordarà les converses deles vides de milers (o milions) de persones a les properes hores[fins i tot jo, potser]. Trist o no... així estem. Com diu el proverbi:de l'abundància del cor, parla la boca. Es nota que vivim a una societat on el cor dels homes (i les dones, però potser més els homes) sembla allotjar coses transcendentalísimes·€[aquesta última frase irònica clarament]

Cloenda: feia ya molts dies que no deia res... un proverbi xinès diu: no diguis res si no estàs segur que allò que diràs és millor que el silenci. Amb això tampoc vull dir que aquest hagi set el motiu pel qual no he dit res... Salutacions a tots els qui som vius... i Agur! fins la propera.
[la torre AgBar es simulant un foc d'artifici... cutre i poc desviat del meu entorn social oi?? jejeje]

2006-04-05T10:19:00.000+02:00

PER VARIAR

Aquest blog va nèixer farà ja un temps… amb intencions variades.

Nasqué la idea de poder transmetre missatges relacionats, ho reconec, amb allò que les cançons del Doctor Serrat (jeje..com Sona) m’evoquessin. Potser el primer i segon post aconseguiren l’objectiu, no obstant, he de reconèixer que va adoptar un romb diferent a partir del tercer.. i així ha seguit.

Potser el blog va estar mes centrat en demostrar (inconscientment i sense pretendre-ho) que si la “veterania fos un grau” m’encantaria adoptar-la i [bé aquest és un tema que deixaré per mes endavant].

Tot això per dir que, efectivament, els propòsits de les coses poden variar segons les circumstàncies i, en part per això, he decidit no seguir un “fil conductor” pels posts del blog (ara bé sí conservant l’essència de la premisa que titula el blog).

Per això... avui unes quantes fotos.

2006-03-17T23:51:00.000+01:00

Més enllà del dret a la defensa i a la igualtat.

Arriben els exàmens a la uni i d'alguna manera sens presenta el moment idoni per demostrar allò que hem après. El segon trimestre es dona per acabat i molts profes van reservar-se els últims 300 segons de classe pel típic discurset per acabar d'ensenyar les últimes "cosetes", mes aviat per explicar les típiques "topades amb la realitat" que han viscut, batalletes personals vamos.

Qualsevol d'aquestes cloendes seria intrascendent (i per tant no susceptibles d'ésser insertades aquí) si no m'hagués sorprès, arribat a "lo" mes profund del meu ésser algú a qui, ho reconec, ja apreciaba pel seu currículum, experiència i matèria que impartia. Mes extrany és encaixar amb la manera d'entendre la vida, de veure les coses, la feina, els diners, allò que no és tangible (digui's valors morals... diguis relacions humanes....). Doncs bé, em referia únicament a la primera part, perquè de la segona no en se res.

Nant al punt interessant, ens va explicar una història que em digno a deixar-la per escrit mes o menys "intacta" sens permís dels protagonistes, i per tant, s'ha d'entendre que no dic res com a provat i podria tractar-se d'una història inventada (per evitar-me problemes). DIU:

Fa uns anys, quan exercia de magistrat (jutge), un dia va entrar per la porta una cara coneguda. Fou tota una sorpresa per mí veure que era un antic alumne que habia instruit. Es va apropar i va ser un retrobament curiós... vàrem xerrrar. Només per com anava vestit es podia observar que la vida li habia anat bé, o sigui, que guanyava moolts diners. Habia caigut a un dels millors bufets d'advocats d'aquest país.
Doncs res... arribem al judici, amb el meu exalumne com a advocat de la defensa.

"El cas era un en contra del que nosaltres en diem "Chorizos". El meu exalumne el defensaba com a cas d'ofici, que com sabeu estan fatalment pagats. Habia set un d'aquests nanos que es va treure la carrera amb nota, aprovant-ho tot i fent una bona feina. Doncs... res, comencem el judici i... no us podeu imaginar la vergonya que vaig sentir. Aquell dia vaig veure la pitjor defensa que he vist en ma vida... mes aviat, és que no va haber-hi defensa tot i que el cas, des del meu punt de vista, tenia una clara via de defensa. Vaig sentir-me frustrat com a professor, jo habia aportat a ensenyar els meus alumnes això? Vaig decidir, que en reanudar la feina de mestre, això no em tornés a passar."

També, entremig d'un sorprenentment emotiu discurs (sorprenent perquè semblava un home pausat, monòton, poc vocalitzador, no capaç de demostrar massa genialitat...), digué quelcom que he pogut recuperar [cal estar preparat amb boli i paper perquè ja se sap que "verba volarem escripta manem"]:

"Un bon advocat no és només aquell que guanya molts diners, ha de tenir deontologia professional... hi ha un component moral. [...]" Per finalitzar digué: "No només s'ha de ser un bon advocat, sino un advocat Bo"

I és per això que, arribats a aquest punt, he tingut ganes de traslladar al blog que aquest professor(el nom del qual no donaré avui per respecte a la història i els meus altres professors) ha estat un home que ha sapigut ensenyar (crec jo...) mes enllà de lo estríctament acadèmic, allò digne d'un "bon professional", si mes no els últims segons del últim dia de classe... jejeje que soc dolent.
Felicitats i gràcies.

"Hom és tan sols el que és i va sempre amb el que porta".

2006-03-10T11:01:00.000+01:00

Avui m'he parat a pensar en els Estats Units d'Amèrica. Sisi... coses que passen. I en donar un caire mes historico-subjectivo-divulgatiu al blog.
Mes enllà d'aquest patriotisme quasibé indiscutible, aquesta manera de entendre aquest "usacentrisme", mes que els grans skylines i gent treballant-hi...
mes que els hotdog o les superpelícules d'helicòpters i terroristes i pistoles i morts...

He investigat de la seva història (sort en tenim que és curta).
- Al 1492 algú va atrevir-se a creuar el mar.
- Uns anys després de ser colonitzada per Europeus i dependre de la Gran Bretanya o Anglaterra o com es digui... al 1788 s'independitzen, en tant que a França es revolucionen quasi alhora.
Això els "obliga" a fer-se LLIBERALS o matar-se mutuament.... (això si sense tocar l'esclavisme fins fa poc [si es que l'han tocat] i aconseguir l'equiparació del dret dels Negres amb M.Luter King [se suposa que al bus els blancs ja no ocupen la part devantera i els negres la restant]

-Arribem a la primera guerra mundial... Què fan?
1914 Mentres a Serbia L'imperi Germànic decideix venjar-se d'una mort i enfurismar així la gran URSS i a França... i no conformar-se i anar en contra de tots i entrant en territori que mosquejà també als anglessos europeus
i carregar-se un vaixell amb 128 nordamericans... per fí entren els "homenatjats" des d'una bona posició.
-Continuem amb la segona al 1939... de nou els germans que mentres firmen un tractat de cooperació amb URSS ja preparen la seva invasió... altre cops tots juntets contra Alemania.
Eii.. de nou els japonesos (aliats amb l'Adolf) ataquen Hawai! USA... torna a entrar.

Com si els costés entrar a les guerres... mmm...
-Anys 60, Vietnam i la super guerra del golf que inicià un pare en època hippie i "acabà" el fill...

Del comunisme poc en queda (diguéssim)... ells, que tant van lluitar i en canvi caigué tot solet al 1989, com qui tira un mur.
Res... L'imperi dels diners... la contaminació i... eh... mes diners.
Vivint en aquest món, per ara, continuem...
Josué Aguilera --- fins la propera.

2006-03-01T17:07:00.000+01:00

TNC

Dia 28 de Febrer deuen ser les 13:08... muntat de tornada al Tram direcció StAdrià-Besòs, i al costat meu un matrimoni gran. A continuació una "fidel" reproducció del què allà passà:

"Mira mira... (deia el marit) Propera parada Teatre Nacional de Cataluña (això mateix llegit en castellà).
Puaaa... Ya me dirás tu! vaya lengua mas rara... si a esto le llaman lengua... ya me dirás!
(als 3 o 4 segons) Y este es el teatro? Vaya columnas! Ves ves? (li deia a la dona)
Tu te crees que esto es la avenida del teatro... al lado de esos pisos?
Vaya Mierda teatro! (mierdo en mayúscules per enfatitzar el to amb el que ho va dir)"

Yo.... flipant per l'assumpte no sé perquè però em va sortir de dins un riure d'aquells bons...
A posteriori em pregunto:
d'on deu ser aquest bon home que està acostumat a teatre magnífics... ? que jo també vull gaudir-ne?
Haurà visitat el teatre per dins... o passant pel costat amb el tram ja n'ha tingut prou?
Per a la seva edat... a casa no li van ensenyar maneres mes ortodoxes de manifestar la seva crítica?
I no penso fer la pregunta que s'acostuma a fer en aquests casos... d'on han tret els diners per fer teatres tan macos d'allò gont be? - repeteixo, no faré la pregunta.
Quina llàstima que de Barcelona només s'emporti aquestes impressions... esperem que torni d'on ve i gaudeixi allà de bones obres artítiques teatrals (i les valori una mica millor), tranquilitat bora el mar, segur què amb aquesta actitud a la vida serà un home molt feliç.

Dedicat a l'home... i la probra dona que l'acompanyava i no deia res... (qui calla otorga?)

2006-02-21T08:25:00.000+01:00

L'altre dia passejant, em vaig trobar un individu anomenat Pau.
Bé en realitat quasibé coincidim cada matí al bus i metro, amb la diferència que jo paro a Glòries i ell a Urquinaona...
Doncs bé, em commentà que em passaria un CD ple de fotos del Batxillerat (que cal recordar vàrem realitzar des de l'any 2003/2004 a 2004/2005). Al cd en qüestió vaig trobar la següent foto... mira, la poso perquè m'ha semblat "conmovedora" (per cualificar-la d'alguna manera):

Salutacions.

2006-02-07T08:45:00.000+01:00

L'actualitat en quatre línies.

Avui, he decidit fer un "kit-kat" i recopilar allò que la premsa contínuament repeteix a les seves pàgines. Veiem-ho:
La OPA de GasNatural i el desastre de les telecomunicacions i energia arreu del món, les emissions a l'atmosfera que amb Kioto no s'han pogut parar, l'entrada (i no em posiciono respecte el que en penso) de Hamás al gover de PALESTINA (NO ISRAEL!), els murs que separen llibertats, els intents de xantatje als EEUU de VEnezuela, les operacions secretes del senyor Bush & cia, els "cabrejos" (que acabaran éssent assassins?) del món Mahomanià,...
intent de l'Estatut exterminar la GrandeyLibre i la capacitat dels humans polítics a complicar les circumstàncies i arruinar ¿legítimes? expectatives de coses poc trascendents i que no al cap i a la fi ens recorden que vivim en un món "desequilibrat" que per ell mateix no s'arreclarà.
La llei per fumar, el suicidi d'algú al metro de Barcelona, la neu, perd el Moià davant del Collsuspina 0-2 i s'ha acabat AfersExteriors de Miquel Calçada i s'han acabat les notícies.

Bé... fet els resum, feta la reflexió no exterioritzada. Bon dia...

Josué Aguilera, 8:46am de la planta -1... ciutat comtal.

2006-02-02T19:31:00.000+01:00

Titulat... reflexió posttresdiesmalaltis.

Un cop em van comentar (ho potser ho trec del meu subconscient) que els estudis formen individus amb coneixements, [[frase a col·lació, o per associació d’idees, gràcies a la lectura de sopadelletres.com/segontercera que parlava dels exàmens i que aprofito per recomanar la visita i saludar a les autores]] que la persona no surt de les pàgines i explicacions:

- D'això s'encarreguen les “campanes”!... jeje..

Bé, jo no atribuiria tants avantatges a “dedicar-se a veure el món en hores lectives" perquè es pot fer igual fora d'aquestes.

El clar és que per ser bo en quelcom s'ha de posar-hi ganes, estimar el que estàs fent...

Però aviam… [autocrítica per una possible interpretació de la frase anterior->]

Què busquem? Ser bons en quelcom? O ser bons? Resposta innecessària.

“Estimar allò que hom fa” vol dir ser addicte al treball?

I és per això que sóc prou agosarat per triar el tema filosòficament incomplet, personalment migesclarit: ésser bo. Ésser bo no és ser el millor. Estimar el que es fa no és dedicar la vida a la causa, perquè si la causa és estudiar, créixer intel·lectualment, el treball, els diners... “cordillons”... quina causa.

Com és de bo, crec jo, saber perquè es fan les coses... el lloc que, cada cosa, ocupa a la vida: prioritzar. Ésser capaços de distingir “allò efímer” i “intranscendent” , allò que no resulta en res seriosament digne de consideració per l’ésser, d’allò contrari.

Fi de la nota i seguint en la vida... un servidor... desitjant millorar, dia a dia... procurant fer feliços als qui m’envolten (conscient també, però de les limitacions) i, indirectament, millorant la “contentor” genuïa [paraula, la darrera, que ben be no se si encaixa]; aspirant a veure la realitat de la manera mes equilibrada... i a l’espera del dia en què no em calgui reflexionar per aconseguir-ho.

Però.. com qui espera desespera... si de cas... no entraré en un mal viure i més aviat ho redireccionaré com una manera divertida d’emprar el temps.

Sí... que n’és de maco viure i adonar-te’n que tot just acabes d’escriure... el cervell comença a pensar per altres vies... deu ser que la “autodepuració conseqüència de l’escriptura” a “funcionat”. Nuzeeeee... weno... pozezo. Que canviar d’idees cada 6 (2x3) no és plà... bé potser les noves idees conserven l’essència o base que sustentaven les anteriors però amb uns altres “prismes”. I encara que no fos així... què te de dolent realitzar canvis?

Realment, quanta complexitat a l'ésser,. VAgigiBB.

2006-01-28T18:07:00.000+01:00

Doncs bé, aquesta és una continuació del text anterior.
Avui és dissabte... i ja soc a casa... però sembla que predigui les coses...
Efectivament... divendres em vaig quedar sense diners i sense T-10 4 zones!!! No podia tornar!!!
Dropo de mi vaig agafar el "tram" i veig ke no tinc bitllets fins Moià...
ja era massa tard per tornar a la facultad i demanar a algun company uns quants euros...
Solució... la cantada en el metro... però abans de triar un bon lloc... vaig pensar en l'àvia de la urbe.
Allà era ella... al segontercera d'un número de la Gran Via de les Corts Catalanes. La solució als meus problemes... un got de tronja acabada d'exprèmer, i 30 euros ke li vaig demanar.
jeje... perquè després diguin que sense diners és impossible anar pel món...(bé en part efestivament, però cal recordar que encara em quedava la opció de "guanyar-me'ls".
Com? Fent riure a la gent (cosa que no se, encara que de vegades ho aconsegueixi sense proposar-m'ho, cantar (que tampoc m'aguanta ningú), convencent algú dient-li que els hi tornaria... nuze solucions n'hi ha.
I aquí sóc. A Moià, tapat amb una manta de les bones... i escribint amb un fil de connexió semblant al fil de veu "postmoril" que desconec.
Pozzz--------- Nothingmore. Com és de bo arribar a casa... i quan arribes adonar-te'n que no pots surtir-hi. Però bé... mes val això.

2006-01-27T10:18:00.000+01:00

"Quan la neu es cansa i es fa tendra.... quans desitjos en aquell moment."

Avui... després del "llevament" i la introducció del subjecte (jo) dins l'automòvil... quin espectacle! Encara de nit... tot nevat i nevant! Precaució al volant... intent de agafar la Sagalés a Moià per adonar-me'n del descuit del moneder. I així, sense temps de tornar a casa... seguir endevant fins Castell (la terra del poble veí) tal que pogués agafar el "susodix" bus que he acabat pagant amb una T-10 4 zones que sí tenia.
I aquí estic... a la uni, desprovist de diners i aliments (només un bocata que m'hauré de racionar ja que les pastes que m'he portat stàven ràncies) i amb la característica de no poder dinar fins que arribi a casa a les 18:30 aprox. (perquè avui treballo) ja que sense peles enlloc et donen de menjar.

Sort que encara em queden viatjes amb T-10 1zona i 4zones.
M'estic plantejant posar-me a cantar al metro aviam si em cau "algu" i així sacio la gana... realment son 12 hores amb un sol bocata + les 7 hores de "sovada" + de les 18h a les 22h d'ahir sens ingerir res. Cordills... perquè després em demani a mi mateix que "perquè vull els diners".. ara ho entenc. Spero que no tallin la carretera... i arribi sa i estalvi al destí... sino... sempre em quedarà la opció "el canto del metro".
Bon dia.

2006-01-24T08:14:00.000+01:00

El "bucadill de calamarsus"

Sí, era un divendres a la tarda (20/Gener/2006) quan ens vàrem aventurar a nar al claustofòbic centre de l'Estat Espanyol. Destacaria (i mira que hi ha coses a destacar):

- "Madrid limpia es capital" ... sí, aquest era l'eslògan que continuament podia ingerir pels ulls... jo pensant irònicament... cordills, aquesta gent si que sabe, quin joc de paraules mes incredible-super-mega-pensat!
- "Er bucadiy de calamarsus" Aquest és l'alter ego de Madrid. Es com si tot ell fos un "bocata de calamars" que per 2 euros et fan quan ets allà.
Mans brutes... restregades del cuiner a la bata... comptant els diners alhora i obrint el pà amb gran "delicadesa" fent ús degut de les seves "impolutes" mans.
- "Aquí sí se puede fumar"- TOTS, absolutament tots els restaurants, bars... locs de noseke ke vaig veure, amb el cartellet.
Doncs bé, això és la frustració mes gran per un estudiant de Dret que s'ha passsat mes de 4 hores analitzant la llei mes el temps de la lectura sencera de la mateixa. Et replantejes el sentit de les lleis... per a què serveixen?
Sí, he après la lliçò... per fer veure que tothom cuida la salut pública però només ho fem veure. El mes divertit és que feien veure que eren cartells "legals" afegint-hi coses com:
"fumar perjudia seriamente la salud... etc" i fins i tot alguns li afegien símbols o estampes o com es digui de per ex. el Ministerio de Consumo, etc etc.. com si estiguéssin avalats.
- Projecte Post-stick. Per una cèntrica plaça de la ciutat sense mar un grup de joves van col·locar una pantalla on hi enganxàven paperets que prèviament la gent del carrer escribia amb el que volguéssin.
Em va encantar la idea... paraules, frases, dibuixets de la mes diversa varietat cultural allà! tots junts. Em van dir que eren estudiants de Art noseké. Bé, en realitat el mèrit estar no en la idea
que s'ha de reconèxer que és molt interessant sino també en dur-la a terme. Per cert, com no podia ser, quan et poses a pensar una frase, que ha de ser la "millor", et bloquejes et venen una ingent quantitat de pensaments al cap... quina responsabilitat haber de posar quelcom bo! per això vaig escriure:

"Me he quedado en blanco.
Nunca es triste la verdad lo que no tiene es remedio.

[jmserrat]

MOIÀ"

PD: Fins la propera... sigueu bons!

2006-01-13T08:46:00.000+01:00

Esciure

Tots sabem escriu-re... si més no una gran majoria de la població sabem juntar lletres i crear frases...

Una altra cosa és saber què escriure, comunicar de manera inteligent o atractiva, transmetre idees o pensament interessants fent art. Això costa mes.

I mes en un món on estem embutits per la televisió, el no fer res, el no comunicar-nos, el fer totes les coses esperant una remuneració i no fer-les si aquesta no hi és present... Caminem sense mirar... pensem sense parar...

Aquest era el commentari d'avui...
L'he fet perquè realment m'he trobat amb la situació... no tenir inventiva, incentiva, ganes, força, interés,... situació que s'ha d'erradicar i solventar. I això és el que intento... demostrant-ho aquestes linies.

Nothing more... a viure.

2006-01-10T10:36:00.000+01:00

aiiiiiiiii. que ja feia molt de temps que no escribia unes linies...
Bé, cal tenir paciència per fer bones redaccions i com que ara no disposo de gaire temps...
Ja "d'allò"--------

2005-12-22T22:10:00.000+01:00

Per qui no coneixi Moià, aquí un article que alhora s'ha publicat a www.wikipedia.org

Moià és un poble de 5.000 habitants (2005) situat a la comarca del Bages i a 55km de Barcelona.
Viu del comerç, la indústria tèxtil, alimentació, conreu i porcí. A mes de molta altra gent que treballa fora del poble. Ha estat un dels pobles amb major índex de llicenciats per habitant.

Darrerament es percep un creixement de la població (en part també per la immigració de països llatins i de l'est Europeu) i l'encariment dels preus de les vivendes acompanyat d'un deteriorament de la qualitat "rural" de vida de la qual el poble havia gaudit. Per l'estiu, la població es triplica.
Històricament recodar el GranHotel i casino clandestí que tots els estius atreia a les families burgeses de mitjans del segle XX, que trobàven el clima de Moià idoni per passar un estiu poc calorós.
L'actual alcalde és el senyor Josep Montràs.

Alguns personatges destacables de l'actualitat:
El pintors i escultors LLuís Graners i Salvador Altariba. O el músic contemporani Quim Vila. El dibuixant Picanyol... i tots els moianesos i les moianeses que dia a dia treballem per conservar un poble que mantingui la pau i la harmonia. Frases de Lluís Graners:
"Moià és molt Moià" o "Moià és maco".

Destacar l'esglèsia, la casa natal de Rafael Casanova i el parc municipal... és clar no es pot reduïr o simplificar tot el poble en tres llocs.

El llegat més important és, però, la riquesa de camins i muntanyes (inclòs l'embassament del Molí Nou)... paratges que envolten al poble. Sort tenim que la C-59 es troba en pèssim estat i encara vivim una mica apartats de la "civilització destructora" (opinió personal).

En definitiva... Moià, és molt Moià.

[article sense copyright]

2005-12-17T16:56:00.000+01:00

ANUNCI - HOMENATGE - DESMORALITZANT (per un gran sector) :
Se solicita ama de casa para un puesto de tal. Se requiere de la solicitante afortunada que realice y coordine las siguientes funciones: acompañante, consejera, directora, administradora, agente de compras, maestra, enfermera, cocinera, nutricionista, decoradora, limpiadora, chofer, supervisora del cuidado de los niños, trabajadora social, psicóloga y organizadora de recreaciones.

REQUISITOS: La solicitante debe tener una automotivación ilimitada y el más fuerte sentido de responsabilidad, si quiere tener éxito en este trabajo. Debe ser independiente y con iniciativa, capaz de trabajar aisladamente y sin supervisión. Ser eficiente en el manejo de personas de todas las edades y apta para trabajar en condiciones de estrés durante largos períodos si fuera necesario. También debe contar con la flexibilidad suficiente para hacer un gran número de tareas conflictivas al mismo tiempo, sin cansarse y con la adaptabilidad para manejarse sin problemas en los distintos cambios dentro del desarrollo de la vida del grupo, incluyendo emergencias y crisis serias. Debe ser capaz de comunicarse acerca de un sinnúmero de asuntos, con gente de todo tipo, incluyendo: burócratas, maestros de escuela, médicos, dentistas, trabajadores, comerciantes, adolescentes y niños. Ser competente en los oficios arriba mencionados ; sana, creativa y extrovertida, para alentar y ayudar al desarrollo físico y social de los miembros del grupo. Tener imaginación, sensibilidad, calor, amor y comprensión, ya que será la responsable del bienestar mental y emocional del grupo mencionado.

HORAS DE TRABAJO: Todo el tiempo en que permanezca despierta, así como turnos de veinticuatro horas cuando sea necesario. REMUNERACION: Ningún salario o sueldo. El gasto será negociado de vez en cuando. Se le puede requerir a la solicitante afortunada que consiga un segundo trabajo del que se anuncia ahora, para ayudar al sostenimiento del grupo.

BENEFICIOS: Ninguna vacación garantizada, ni siquiera por enfermedad, maternidad o largo servicio. Ningún seguro de vida o por accidente. Tampoco se ofrece compensación alguna para la solicitante contratada. (Anónimo)

2005-12-10T21:30:00.000+01:00

I NEED IDEAS...
la de coses a dir o posar en un blog;
i jo aquí incapaç de triar o saber què posar.
Bé... caldrà seguir rumiant.

2005-12-05T16:31:00.000+01:00

No és ètic que ho digui jo... però quina foto mes maca... Tarragona m'esborrona.

2005-11-27T07:00:00.000+01:00

LA VERTICAL

Últimament he fet grans canvis en me vida. Sí, més enllà dels produïts aquest estiu... Quan dic últimament, doncs això, vull dir fa pocs dies.

Per fí... després de, per mí, tota una vida... antecedent a una sola sessió piscològica que vaig demanar... he tret totes les pors d'infantesa. Flipant? No tindria perquè... però per mí si, jo crec que sí.

En un moment donat de la vida... hom es replanteja les coses, la forma d'entendre el món, la forma d'actuar, la forma de reaccionar vers les situacions, la forma d'emocionar-se i de pensar en el futur (sobretot, això, la forma de pensar en el futur que arriba just després de pensar). Moltes vegades els antecedes psicosomàtics i miasmàtics ens ho impideixen, però com he pogut comprovar per experiència, és possible lluitar i vèncer.

Aconsello a tothom que necessiti canvis... a pensar, reflexionar i, sobretot, adonar-se que cal fer certs canvis per millorar... i cal voler fer-los... i un cop fets... veurà si val la pena.

Doncs bé... torno al què commentava al principi. Tota una vida pensant que mai seria capaç de fer "la vertical". Això ja no m'ho qüestionava. Fins que va arribar, l'altre dia, "un" moment en què em vaig dir:

-Tu també pots fer la vertical! Perquè "cordills" (o un sinònim semblant) no la fas? Les pors! -No m'atrevia...- doncs PUMBA! cal fer un canvi... -em vaig dir.- Avui, per nassos, surts d'aquesta habitació habent-la fet...- I, no van passar gaires segons, que les paraules van fer-se realitat... bé, en realitat una mica torta i poc ortodoxa vista la meva "no excessiva" agilitat acrobàtica... però bé, el que conta és que allà estava.

Sí... fer la vertical pot significar poc en la vida de certes persones... molt en la vida d'altres. I res de l'anterior per unes altres... ja que fer la vertical pot significar el "començament" d'un canvi que em pensava mai arribaria a fer...

Sí... tot cal anar perfeccionant, sip, i per això s'ha de tenir les forces per acceptar-ho i fer-ho. El canvi, en resumides comptes: ser capaç de vèncer pors (fins i tot la d'expressar sentiments, sensacions i pensaments interns cap a l'exterior que jo creia que fan mes feble a la persona i després de la vertical m'he adonat que no; tal com estic fent ara). Ser capaç de analitzar, discernir, i sobretot voler... i un cop vols... les coses es tornen mes sencilles...

La de coses que diria de la vertical.
Clar és que la vertical no "surt"; la persona la genera tot volent. I així extrapolable a totes les coses.

"Querer es poder" i cal voler, adonar-se'n d'aquesta necessitat.
Si cal fer canvis, fes-los ja! Ja ho diu el proverbi que "La expectación pospuesta enferma el corazón, pero la cosa deseada es árbol de vida cuando sí viene."

2005-11-26T01:40:00.001+01:00

La història del Dilluns passat i aquest divendres 25 de Nov de 2005:

Dilluns/Divendres, com sempre vaig sortir a les 7:00, amb me mare al costat, cotxe avall per nar a agafar el tren a Montacada; i el metro amb l'incansable músic guitarrista que li falta una cama i les noies que et donen els paperets de donuts 2x1... i el tram.. i gaudir (depenent de moltes variables, sobretot l'actitud pròpia) de les classes a la UPF.. ok... tot bé. >>>>>>

<<<<<
I ja nava fins la barceloneta caminant... pel camí, a pas tranquil, triant on anar... La Barca del Salamanca? PizzaHut? Pel camí... borera... pas de vianants en vermell.. i tot un món al meu voltant.

Vaig passar davant de la torre de l'hotel Arts... quina oloreta! els fogons de l'elit a l'abast del meu nas. Un cartell convidant-me a passar-m'ho bé al Casino... I tant, genial! (en tò irònic) vaig pensar. Vaig arribar a un carrer sense sortida, éssent certs, amb sortida al mar i perpendicular a aquest. Dispossat a atravessar-ho, un cotxe al meu costat parat just a la linia respectant-me el pas que les lleis m'atorguen... em va deixar passar tot mirant-me.

Milers i milers de persones creuen davant dels cotxes... però en aquesta ocasió vaig ser jo. Un cotxe dels bons, un conductor i tota una vida que només mirant-lo als ulls anunciàva que no deuria ser tan brillant com els botons de l'americana del conductor (o potser sí). Deixo a mà dreta una torre en la qual hi entraven i sortien gent molt ben vestida, i hi habia un cartell que deia que pertenyia a Maphre Seguros.
Atravesso tot el port... quin fred! i quins barquets de vela, tots possats en quadrícula, ben possats, però una quadrícula esborotada pel desordre propiciat per les peculiaritats úniques de cada nau que aconsegueixen deshomogenitzar. La mar i la pizza Hut.

Entro a la pizzeria i, allà treballant, un noi una mica mes vell que jo (que ara tinc divuit anys). Pensant-m'ho molt, al final 2 talls i una veguda. Pago i m'assec al vértex de la sala quadrada "mossegada" pel lloc que ocupa la cuina i el mostrador. El noi continua amb poca clientel·la... i una noia dels països americans pobres hispans, allà, adaptada a la nova societat i distraient al meu parè al noi... però no semblava importar-li. De cop, amb naturalitat i després de cesar breument la xarrera, tota sigilosa... entra al mostrador i s'agafa un gelat. El noi se la mira de reüll... sense dir res... Mes tard una ampolla d'aigua... tampoc diu res. De tant en tant xerren, sonant un cd de Poty o Coty o com es digui a veu mes alta de "lo" normal per ser música de fons... Sensacions fluïnt per la sala.

Uns treballadors típics amb mono blau, davant meu, menjen i marxen. Un senyor entrat en anys també menjant, allà tot sol com jo. I tot el mar a la meva esquerra per ésser contemplat.

Acabo i em quedo allà... de cop, arriben unes gavines. No eren poques. I comencen a fer piruetes a munt i avall tot al costat del vidre de la pizeria que dona a un mini passeig i el mar amb la platja una mica mes a sota.
Quina alegria veure-les i quina alegria quan em vaig girar i vaig veure allà aquella noia jove, alemana, amb les ulleres de sol tot gaudint com jo de la mateixa sensació. Sí, quasi quasi jugaba amb elles, i les gabines corresponien.

Acabat això van arribar una colla d'immigrants, segurament turistes, petitons i, crec jo, japonesos. Sobretot parelles de casats, lletjos i amb una certa edat, però entusiasmats de tot. Les fotos amunt i avall al mar... De cop veies un que s'apropava al mini passeig ke keda sobre la platja al costat meu del vidre i, com atemorit i esberat, foto... i corrents tornava un altre cop enrera per tal de veure, a la pantalleta,com li habia quedat. Va haber-n'hi un que no va ni treure els ulls de la càmera... va trigar mes en trobar la millor foto que en gaudir de la realitat... però bé, tal com va fer la foto, va marxar feliç i content, sense ni mirar-se el paisatge real.

Vaig sortir d'allà i vaig passar cap al passeig... gent per descriure... uf! massa! de tot tipus... esportistes, biciclistes, que feien veure que eren esportistes, una noia embarassada que corria, un noi fumador al costat meu. Sí, em detindré en aquest noi. Ell va ser qui va aconseguír que, després de parar-me a un arbre a mirar el paisatge, (dues torres, una escultura amb forma de peix, un port, gent i un passeig amb sorra, arbres, aparcaments i entrades en rampa cap a la platja) em poses tal com ell; assegut a un banc de pedra artificial sense res que subjectés l'esquena, a mirar... però només vaig veure a un noi sol, que amb molta calma va treure un paquet de tabac, el va encetar, i amb, diria jo, "carinyu", va treure un cigarret i sel va fumar... poc a poc... Em va fer rumiar... imaginant-me la seva vida, res de clar vaig treure.

Cansat d'allà, i després de fer uns estirament imitant als esportistes que els feien, vaig marxar direcció opossada a mar i direcció "torres Maphre i Arts". Una escultura sense sentit (potser), i uns gronxadors!!! Un noi al costat dels gronxadors, remenant crec el mòbil. Allà vaig parar... vaig pujar al gronxador... o potser baixar perque era per nens petits... però a sobre de "posader-ho" vaig adonar-me'n... QUINA PEAZO DE CADENES FINS AMUNT! com a mínim tres+1/2 metres!! i allí vaig kedar-me, amunt i avall... les torres davant, el mar darrera...

La resta: el viaje fins la feina i la feina en sí.
com serà el proper dilluns?? !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Per cert la crònica del divendres... haurà d'esperar.

2005-11-18T23:25:00.000+01:00

"Comencar el que vulguis, aixo es molt facil, el k es dificil es portar-ho a terme i continuar-ho. fer k no s'apagui." - Pau Fort
[transcrita literalment respectant l'ausència de "ce trencada" degut a fets obbis tenint present que això s'hat escrit des d'on s'ha escrit]

Sí, la frase que dona títol a aquest nou article del blog...
l'he triat per diversos motius:
Ve d'algú a qui personalment aprecio, ha set el primer missatge no insertat per un "robot" al blog i, per soposat..., m'ha agradat molt la proposició per poguer commentar el contingut: ja que fa poc que he engegat aquest nou projecte "anomenat blog" i vaig escas d'idees raonables "about" què posar al blog.
[spero que amb tot el que ve a continuació no us dormiu, a mes és molt "metacíclic" del punt de partida apuntat]

El clar és que comencem... un dia qualsevol.

Ja apunto, per deixar clar... que aquesta web preten ser un mitjà d'expressió i desintoxicació per qui l'escriu.
No és una web per llegir-la sencera... tampoc per no entrar-hi mai. Perque cal veure, apreciar... discernir el que és important del que no... (i jo diria que això és potser el més fàcil [ja que "res" és important {entenent "res" des de la vesant llatina original}])
per arribar a adonar-se que hi ha millons de webs al món on tothom diu la seva... i seria ¿impossible? triar una per discriminar totes les altres.
Però bé... és que sino....

Comencem:
Sí, neixem, i comencem
Comencem i seguim començant noves coses.
Les finalitzem.
Però que passa si les deixem a mijes?
A vegades "res". D'altres tot el contrari.

Però b... l'exemple és el programa de ràdio que ja farà mes d'un any vaig començar.
Era jove... i després de "començar" (aquí entenguis com nèixer), i començar... vaig seguir fins "començar a pensar".
La decisió de "començar a pensar" no la vaig triar jo.*
Per tant... simplement, va ésser. Això em va provocar tenir una idea: COMENÇAR UN PROGRAMA DE RÀDIO.

I seguidament... vaig començar a pensar, ilusionarme, qüestionar, recapacitar, entendre, triar, informar-me, decidint...
fins que vaig acabar "començant" el programa.

*Aclaració: aquesta part no és apologia del determinisme, ja que segurament és falaciosa encara que sense mala intenció.

Noves persones van "pensar" afegir-se al projecte. Avui, jo ja he "acabat"...
Però això vol dir que s'ha acabat? (la resposta, crec, és "negativa", la "cosa" continua)
Haber plegat o desistit és símbol de derrota?
És que és veritat.. les millors coses comencen... mai acaben. jeje
Jo crec que començar ja és una gran victoria.

Crec que aquest no és un bon començament per un article "primerís" serio, del blog... però b... si mes no he començat.

2005-11-16T08:42:00.000+01:00

Vinguts de les altures....

..... i de la obra a la web.

Els mestres de les altures. els reis:
Akesta és la història de com, sense buscar-ho ni voler-ho, em
vaig veure situat amb una càmera de fotos a la mà a la civitatem de Manresa.
Allà... dos desconeguts... em van canviar la vida.
Sips... com qui no vol la cosa... van acabar inmortalitzats per la resta dels dies.
Currants del món, treballadors de la vida... weno realment d'Ibergruas (si no vaig errat)
Pozezo...
coses ke passen.
Akests també és mereixen la cançó "caminito de la obra" del Nano.
Algun dia la posarem.

2005-11-16T08:38:00.000+01:00

Cantant? Poeta? Vitalment viu? Amador? què mes darà. JMSERRAT.

En un senzill mocador
tot blanc, molt net,
vas dibuixar,
amb el llapis d'un amic,
un cor petit i travessat.

Vares ensenyar-me'l bé
mentre abaixaves els ulls,
i et vaig prendre el mocador
i, com a record,
me'l vaig endur.

Després va passar molt temps
i remenant aquell calaix
amb llibres d'adolescent,
el mocador em vaig trobar.

El vaig prendre a poc a poc,
com si s'hagués de trencar
i, amb el mocador a la mà,
vaig recordar-te com abans.

Si en algun lloc,
si en algun temps,
la cançó pots escoltar,
pensa en aquest mocador
i igual que jo
tu somniaràs.

2005-11-15T08:35:00.000+01:00

Cap allà 1965 algu va decidir parlar:

Corria l'any 1965... Algú amb una edat rondant a la de la majoria d'edat actual, ansiós de guitarra i aprenent de la vida, va decidir parlar. Potser no ho va fer com la gent de les hores estava acostumada... nant a casa del veí, l'amic o el fruiter i commentant-li el què necessitava dir. Mes aviat, va grabar un CD.

Bé, potser avans va composar... qui ho sap. El clar és el que quelcom nou va sortir de l'estudi de grabació. Nava dirigit a tota una época que arrastraba una república indigesta, una guerra i per fi un dictador des del 1939; i també dirigit per la posteritat. QUARANTA anys han passat, però semblen quaranta anys que van aturar el temps per la resta dels dies.

Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.

Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi;
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora amb mi.