Cap allà 1965 algu va decidir parlar:

Corria l'any 1965... Algú amb una edat rondant a la de la majoria d'edat actual, ansiós de guitarra i aprenent de la vida, va decidir parlar. Potser no ho va fer com la gent de les hores estava acostumada... nant a casa del veí, l'amic o el fruiter i commentant-li el què necessitava dir. Mes aviat, va grabar un CD.

Bé, potser avans va composar... qui ho sap. El clar és el que quelcom nou va sortir de l'estudi de grabació. Nava dirigit a tota una época que arrastraba una república indigesta, una guerra i per fi un dictador des del 1939; i també dirigit per la posteritat. QUARANTA anys han passat, però semblen quaranta anys que van aturar el temps per la resta dels dies.

Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.

Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi;
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora amb mi.