La història del Dilluns passat i aquest divendres 25 de Nov de 2005:

Dilluns/Divendres, com sempre vaig sortir a les 7:00, amb me mare al costat, cotxe avall per nar a agafar el tren a Montacada; i el metro amb l'incansable músic guitarrista que li falta una cama i les noies que et donen els paperets de donuts 2x1... i el tram.. i gaudir (depenent de moltes variables, sobretot l'actitud pròpia) de les classes a la UPF.. ok... tot bé. >>>>>>


<<<<<
I ja nava fins la barceloneta caminant... pel camí, a pas tranquil, triant on anar... La Barca del Salamanca? PizzaHut? Pel camí... borera... pas de vianants en vermell.. i tot un món al meu voltant.

Vaig passar davant de la torre de l'hotel Arts... quina oloreta! els fogons de l'elit a l'abast del meu nas. Un cartell convidant-me a passar-m'ho bé al Casino... I tant, genial! (en tò irònic) vaig pensar. Vaig arribar a un carrer sense sortida, éssent certs, amb sortida al mar i perpendicular a aquest. Dispossat a atravessar-ho, un cotxe al meu costat parat just a la linia respectant-me el pas que les lleis m'atorguen... em va deixar passar tot mirant-me.

Milers i milers de persones creuen davant dels cotxes... però en aquesta ocasió vaig ser jo. Un cotxe dels bons, un conductor i tota una vida que només mirant-lo als ulls anunciàva que no deuria ser tan brillant com els botons de l'americana del conductor (o potser sí). Deixo a mà dreta una torre en la qual hi entraven i sortien gent molt ben vestida, i hi habia un cartell que deia que pertenyia a Maphre Seguros.
Atravesso tot el port... quin fred! i quins barquets de vela, tots possats en quadrícula, ben possats, però una quadrícula esborotada pel desordre propiciat per les peculiaritats úniques de cada nau que aconsegueixen deshomogenitzar. La mar i la pizza Hut.

Entro a la pizzeria i, allà treballant, un noi una mica mes vell que jo (que ara tinc divuit anys). Pensant-m'ho molt, al final 2 talls i una veguda. Pago i m'assec al vértex de la sala quadrada "mossegada" pel lloc que ocupa la cuina i el mostrador. El noi continua amb poca clientel·la... i una noia dels països americans pobres hispans, allà, adaptada a la nova societat i distraient al meu parè al noi... però no semblava importar-li. De cop, amb naturalitat i després de cesar breument la xarrera, tota sigilosa... entra al mostrador i s'agafa un gelat. El noi se la mira de reüll... sense dir res... Mes tard una ampolla d'aigua... tampoc diu res. De tant en tant xerren, sonant un cd de Poty o Coty o com es digui a veu mes alta de "lo" normal per ser música de fons... Sensacions fluïnt per la sala.

Uns treballadors típics amb mono blau, davant meu, menjen i marxen. Un senyor entrat en anys també menjant, allà tot sol com jo. I tot el mar a la meva esquerra per ésser contemplat.

Acabo i em quedo allà... de cop, arriben unes gavines. No eren poques. I comencen a fer piruetes a munt i avall tot al costat del vidre de la pizeria que dona a un mini passeig i el mar amb la platja una mica mes a sota.
Quina alegria veure-les i quina alegria quan em vaig girar i vaig veure allà aquella noia jove, alemana, amb les ulleres de sol tot gaudint com jo de la mateixa sensació. Sí, quasi quasi jugaba amb elles, i les gabines corresponien.

Acabat això van arribar una colla d'immigrants, segurament turistes, petitons i, crec jo, japonesos. Sobretot parelles de casats, lletjos i amb una certa edat, però entusiasmats de tot. Les fotos amunt i avall al mar... De cop veies un que s'apropava al mini passeig ke keda sobre la platja al costat meu del vidre i, com atemorit i esberat, foto... i corrents tornava un altre cop enrera per tal de veure, a la pantalleta,com li habia quedat. Va haber-n'hi un que no va ni treure els ulls de la càmera... va trigar mes en trobar la millor foto que en gaudir de la realitat... però bé, tal com va fer la foto, va marxar feliç i content, sense ni mirar-se el paisatge real.

Vaig sortir d'allà i vaig passar cap al passeig... gent per descriure... uf! massa! de tot tipus... esportistes, biciclistes, que feien veure que eren esportistes, una noia embarassada que corria, un noi fumador al costat meu. Sí, em detindré en aquest noi. Ell va ser qui va aconseguír que, després de parar-me a un arbre a mirar el paisatge, (dues torres, una escultura amb forma de peix, un port, gent i un passeig amb sorra, arbres, aparcaments i entrades en rampa cap a la platja) em poses tal com ell; assegut a un banc de pedra artificial sense res que subjectés l'esquena, a mirar... però només vaig veure a un noi sol, que amb molta calma va treure un paquet de tabac, el va encetar, i amb, diria jo, "carinyu", va treure un cigarret i sel va fumar... poc a poc... Em va fer rumiar... imaginant-me la seva vida, res de clar vaig treure.

Cansat d'allà, i després de fer uns estirament imitant als esportistes que els feien, vaig marxar direcció opossada a mar i direcció "torres Maphre i Arts". Una escultura sense sentit (potser), i uns gronxadors!!! Un noi al costat dels gronxadors, remenant crec el mòbil. Allà vaig parar... vaig pujar al gronxador... o potser baixar perque era per nens petits... però a sobre de "posader-ho" vaig adonar-me'n... QUINA PEAZO DE CADENES FINS AMUNT! com a mínim tres+1/2 metres!! i allí vaig kedar-me, amunt i avall... les torres davant, el mar darrera...

La resta: el viaje fins la feina i la feina en sí.
com serà el proper dilluns?? !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Per cert la crònica del divendres... haurà d'esperar.