Titulat... reflexió posttresdiesmalaltis.

Un cop em van comentar (ho potser ho trec del meu subconscient) que els estudis formen individus amb coneixements, [[frase a col·lació, o per associació d’idees, gràcies a la lectura de sopadelletres.com/segontercera que parlava dels exàmens i que aprofito per recomanar la visita i saludar a les autores]] que la persona no surt de les pàgines i explicacions:

- D'això s'encarreguen les “campanes”!... jeje..

Bé, jo no atribuiria tants avantatges a “dedicar-se a veure el món en hores lectives" perquè es pot fer igual fora d'aquestes.

El clar és que per ser bo en quelcom s'ha de posar-hi ganes, estimar el que estàs fent...

Però aviam… [autocrítica per una possible interpretació de la frase anterior->]

Què busquem? Ser bons en quelcom? O ser bons? Resposta innecessària.

“Estimar allò que hom fa” vol dir ser addicte al treball?

I és per això que sóc prou agosarat per triar el tema filosòficament incomplet, personalment migesclarit: ésser bo. Ésser bo no és ser el millor. Estimar el que es fa no és dedicar la vida a la causa, perquè si la causa és estudiar, créixer intel·lectualment, el treball, els diners... “cordillons”... quina causa.

Com és de bo, crec jo, saber perquè es fan les coses... el lloc que, cada cosa, ocupa a la vida: prioritzar. Ésser capaços de distingir “allò efímer” i “intranscendent” , allò que no resulta en res seriosament digne de consideració per l’ésser, d’allò contrari.

Fi de la nota i seguint en la vida... un servidor... desitjant millorar, dia a dia... procurant fer feliços als qui m’envolten (conscient també, però de les limitacions) i, indirectament, millorant la “contentor” genuïa [paraula, la darrera, que ben be no se si encaixa]; aspirant a veure la realitat de la manera mes equilibrada... i a l’espera del dia en què no em calgui reflexionar per aconseguir-ho.

Però.. com qui espera desespera... si de cas... no entraré en un mal viure i més aviat ho redireccionaré com una manera divertida d’emprar el temps.

Sí... que n’és de maco viure i adonar-te’n que tot just acabes d’escriure... el cervell comença a pensar per altres vies... deu ser que la “autodepuració conseqüència de l’escriptura” a “funcionat”. Nuzeeeee... weno... pozezo. Que canviar d’idees cada 6 (2x3) no és plà... bé potser les noves idees conserven l’essència o base que sustentaven les anteriors però amb uns altres “prismes”. I encara que no fos així... què te de dolent realitzar canvis?

Realment, quanta complexitat a l'ésser,. VAgigiBB.