Estadisticas

25 de juliol 2006

Com es veu el món (cada carter el seu) "des de" Correos y Telégrafos de España.


Volia fer un(a) anàlisi a la premisa “La feina és quelcom que serveix per guanyar diners”que tenía intenció de “tirar per terra” per fer un intent d'entendre el què jo crec que és treballar; parlar de la plusvàlua i tot això... Pero m'ho he repensat... si un cas comentaré quelcom relacionat amb la “calor”:

Quina calor es passa... repartint una zona un dia... l'altre el següent i la tercera zona el dia que queda... tot es torna, al final, cíclic (com moltes dels fenomes de la vida).

M'he preguntat: de què serveix repartir tanta carta, tanta publicitat, tantes factures, tants Vencas i Vitrinas mágicas,.... no es podria fer tot telemàticament?

La solució a la resposta la he tingut a les mans uns quants minuts després.

Una carta manuscrita... minuciosament,tremendament,atentament,amorosament dirigida. Sí... ja se que es tracta d'un delicte constitucional la “violabilitat de les comunicacions...” (pero es que era una postal... i jeje... no portava sobre). No diré des de quin lloc escribien, on havien marxat de vacances, perque realment és el què menys importa.

Avui també, dos internacionals. Una de frança i l'altre d'itàlia. El que mes m'ha sobtat d'una de les dues ha set que era com una carta normal però en tamany ultrapetita. Sota el sobre es podia observar tot una sinfonia de lletres esperant ésser assimilades que també habien estat manuscritament dirigides. Sí... potser és que les “tecles” del ordinador mai podran reflexar la nostra personalitat, els sentiments de cada moment, el “pols tremolós”, la intensitat augmentada...

Només per això... crec que Correus mai desapareixerà, per això s'hauria de mantenir. Pel que fa la resta... tan de bo desaparegui. Tot i segur que molta gent també agraeix aquestes mostres de “respecte” de les empreses que els cataloguen i “tenen presents” com a potencials compradors... I ho dic perque a “no se quin bloc” del poble, cada cop que hi vaig i pico perquè m'obrin ja m'esperen allà aquestes dones (moltes vegades soles encara que amb familia) que com si d'un gran esdeveniment es tractés surten a les terrassetes que donen a l'escala... en fila del segon al baixos per mirar si els ha arribat alguna carta a nom de “nosequí” o del seu fill... o de la noia aquesta que ara vindrà a viure però encara no hi viu que ja se les guado jo... o del noi que som veïns aquí desde fa 30 anys que som com una família que si hi ha algun certificat “que no em preocupi” que elles son tan amables de fer-els-hi arribar, que hi puc confiar.

Doncs el què deia... el sol fet d'arribar-els-hi a la mà una revista tot color, on es venen (per ex.) roba... ja els dona un alicient a la vida. Bé, això és el que jo em penso a jutjar pel que observo...

Potser però és que, per l'experiencia, valoren positivament conèixer l'entorn, xerrar una mica, alegrar-me una mica el dia de “feina”...

Per últim el privilegi de gaudir observant i tocant el petit gat de Vilarrubia 20... o el seu amic "negre intens" del davant, de Maragall 34 d'ull daurats (vist des de la perspectiva d'un daltònic)... fan que pensis... que potser, quan hi torni es repeteixi “el cicle de les zones” i allà i tornin a estar...
cosa que m'ha fet adonar que els “cicles” no son tan dolents.

Salutacions telemàtiques.

[De com es pot començar parlant de la calor... i passar a la rutina]