Vuelvo a las andadas...

com sempre, torno a postejar xerrant d'un tema que és potser repetitiu però crec necessari... i si ho faig és perquè em té preocupat.

Avui amb ajuda externa he vist clar que sóc una persona molt tancada [sí, no caldria que m'ajudin a veure-ho perquè jo mateix ja m'havia adonat... pero potser sí que el que et facin adonar-te'n dels resultats d'aquest fet impacta mes].

Em pensava que aquest blog [sí, el blog: Si la veterania fuese un grado] serviria per poder exterioritzar el què m'amoïna (per simple que sigui), etc............. però crec que fins ara NO ho he aconseguit.

És per això que continuaré cercant com millorar i ho faré amb decissió i sobretot demanant ajuda, exposant les meves inquietuds de la vida [POTSER no al post pero sí amb persones que estimo] per tal que tots els nervis i/o problemes de salud, de relació amb els altres... que se m'acumulen i tinc (degut a la falta d'exteriorització) no vagin a més, i perquè com diu la cita: “Resultan frustrados los planes donde no hay habla confidencial, pero en la multitud de consejeros hay logro.”

Així podré veure mes punts de vista d'una mateixa qüestió amb la conseqüent obertura de noves “solucions” vers unes “circumstàncies concretes que s'em plantejin i mes o menys m'amoïnin” que segur, jo sol, no sóc ni seria capaç de veure.

Amb el post d'avui em comprometo a esforçar-me per “obrir-me”.

Let's go... open the door, close the window.