Més enllà del dret a la defensa i a la igualtat.

Arriben els exàmens a la uni i d'alguna manera sens presenta el moment idoni per demostrar allò que hem après. El segon trimestre es dona per acabat i molts profes van reservar-se els últims 300 segons de classe pel típic discurset per acabar d'ensenyar les últimes "cosetes", mes aviat per explicar les típiques "topades amb la realitat" que han viscut, batalletes personals vamos.

Qualsevol d'aquestes cloendes seria intrascendent (i per tant no susceptibles d'ésser insertades aquí) si no m'hagués sorprès, arribat a "lo" mes profund del meu ésser algú a qui, ho reconec, ja apreciaba pel seu currículum, experiència i matèria que impartia. Mes extrany és encaixar amb la manera d'entendre la vida, de veure les coses, la feina, els diners, allò que no és tangible (digui's valors morals... diguis relacions humanes....). Doncs bé, em referia únicament a la primera part, perquè de la segona no en se res.

Nant al punt interessant, ens va explicar una història que em digno a deixar-la per escrit mes o menys "intacta" sens permís dels protagonistes, i per tant, s'ha d'entendre que no dic res com a provat i podria tractar-se d'una història inventada (per evitar-me problemes). DIU:

Fa uns anys, quan exercia de magistrat (jutge), un dia va entrar per la porta una cara coneguda. Fou tota una sorpresa per mí veure que era un antic alumne que habia instruit. Es va apropar i va ser un retrobament curiós... vàrem xerrrar. Només per com anava vestit es podia observar que la vida li habia anat bé, o sigui, que guanyava moolts diners. Habia caigut a un dels millors bufets d'advocats d'aquest país.
Doncs res... arribem al judici, amb el meu exalumne com a advocat de la defensa.

"El cas era un en contra del que nosaltres en diem "Chorizos". El meu exalumne el defensaba com a cas d'ofici, que com sabeu estan fatalment pagats. Habia set un d'aquests nanos que es va treure la carrera amb nota, aprovant-ho tot i fent una bona feina. Doncs... res, comencem el judici i... no us podeu imaginar la vergonya que vaig sentir. Aquell dia vaig veure la pitjor defensa que he vist en ma vida... mes aviat, és que no va haber-hi defensa tot i que el cas, des del meu punt de vista, tenia una clara via de defensa. Vaig sentir-me frustrat com a professor, jo habia aportat a ensenyar els meus alumnes això? Vaig decidir, que en reanudar la feina de mestre, això no em tornés a passar."

També, entremig d'un sorprenentment emotiu discurs (sorprenent perquè semblava un home pausat, monòton, poc vocalitzador, no capaç de demostrar massa genialitat...), digué quelcom que he pogut recuperar [cal estar preparat amb boli i paper perquè ja se sap que "verba volarem escripta manem"]:

"Un bon advocat no és només aquell que guanya molts diners, ha de tenir deontologia professional... hi ha un component moral. [...]" Per finalitzar digué: "No només s'ha de ser un bon advocat, sino un advocat Bo"

I és per això que, arribats a aquest punt, he tingut ganes de traslladar al blog que aquest professor(el nom del qual no donaré avui per respecte a la història i els meus altres professors) ha estat un home que ha sapigut ensenyar (crec jo...) mes enllà de lo estríctament acadèmic, allò digne d'un "bon professional", si mes no els últims segons del últim dia de classe... jejeje que soc dolent.
Felicitats i gràcies.

"Hom és tan sols el que és i va sempre amb el que porta".

Avui m'he parat a pensar en els Estats Units d'Amèrica. Sisi... coses que passen. I en donar un caire mes historico-subjectivo-divulgatiu al blog.
Mes enllà d'aquest patriotisme quasibé indiscutible, aquesta manera de entendre aquest "usacentrisme", mes que els grans skylines i gent treballant-hi...
mes que els hotdog o les superpelícules d'helicòpters i terroristes i pistoles i morts...

He investigat de la seva història (sort en tenim que és curta).
- Al 1492 algú va atrevir-se a creuar el mar.
- Uns anys després de ser colonitzada per Europeus i dependre de la Gran Bretanya o Anglaterra o com es digui... al 1788 s'independitzen, en tant que a França es revolucionen quasi alhora.
Això els "obliga" a fer-se LLIBERALS o matar-se mutuament.... (això si sense tocar l'esclavisme fins fa poc [si es que l'han tocat] i aconseguir l'equiparació del dret dels Negres amb M.Luter King [se suposa que al bus els blancs ja no ocupen la part devantera i els negres la restant]

-Arribem a la primera guerra mundial... Què fan?
1914 Mentres a Serbia L'imperi Germànic decideix venjar-se d'una mort i enfurismar així la gran URSS i a França... i no conformar-se i anar en contra de tots i entrant en territori que mosquejà també als anglessos europeus
i carregar-se un vaixell amb 128 nordamericans... per fí entren els "homenatjats" des d'una bona posició.
-Continuem amb la segona al 1939... de nou els germans que mentres firmen un tractat de cooperació amb URSS ja preparen la seva invasió... altre cops tots juntets contra Alemania.
Eii.. de nou els japonesos (aliats amb l'Adolf) ataquen Hawai! USA... torna a entrar.

Com si els costés entrar a les guerres... mmm...
-Anys 60, Vietnam i la super guerra del golf que inicià un pare en època hippie i "acabà" el fill...

Del comunisme poc en queda (diguéssim)... ells, que tant van lluitar i en canvi caigué tot solet al 1989, com qui tira un mur.
Res... L'imperi dels diners... la contaminació i... eh... mes diners.
Vivint en aquest món, per ara, continuem...
Josué Aguilera --- fins la propera.

TNC

Dia 28 de Febrer deuen ser les 13:08... muntat de tornada al Tram direcció StAdrià-Besòs, i al costat meu un matrimoni gran. A continuació una "fidel" reproducció del què allà passà:

"Mira mira... (deia el marit) Propera parada Teatre Nacional de Cataluña (això mateix llegit en castellà).
Puaaa... Ya me dirás tu! vaya lengua mas rara... si a esto le llaman lengua... ya me dirás!
(als 3 o 4 segons) Y este es el teatro? Vaya columnas! Ves ves? (li deia a la dona)
Tu te crees que esto es la avenida del teatro... al lado de esos pisos?
Vaya Mierda teatro! (mierdo en mayúscules per enfatitzar el to amb el que ho va dir)"

Yo.... flipant per l'assumpte no sé perquè però em va sortir de dins un riure d'aquells bons...
A posteriori em pregunto:
d'on deu ser aquest bon home que està acostumat a teatre magnífics... ? que jo també vull gaudir-ne?
Haurà visitat el teatre per dins... o passant pel costat amb el tram ja n'ha tingut prou?
Per a la seva edat... a casa no li van ensenyar maneres mes ortodoxes de manifestar la seva crítica?
I no penso fer la pregunta que s'acostuma a fer en aquests casos... d'on han tret els diners per fer teatres tan macos d'allò gont be? - repeteixo, no faré la pregunta.
Quina llàstima que de Barcelona només s'emporti aquestes impressions... esperem que torni d'on ve i gaudeixi allà de bones obres artítiques teatrals (i les valori una mica millor), tranquilitat bora el mar, segur què amb aquesta actitud a la vida serà un home molt feliç.

Dedicat a l'home... i la probra dona que l'acompanyava i no deia res... (qui calla otorga?)