Estadisticas

27 de novembre 2005

LA VERTICAL

Últimament he fet grans canvis en me vida. Sí, més enllà dels produïts aquest estiu... Quan dic últimament, doncs això, vull dir fa pocs dies.

Per fí... després de, per mí, tota una vida... antecedent a una sola sessió piscològica que vaig demanar... he tret totes les pors d'infantesa. Flipant? No tindria perquè... però per mí si, jo crec que sí.

En un moment donat de la vida... hom es replanteja les coses, la forma d'entendre el món, la forma d'actuar, la forma de reaccionar vers les situacions, la forma d'emocionar-se i de pensar en el futur (sobretot, això, la forma de pensar en el futur que arriba just després de pensar). Moltes vegades els antecedes psicosomàtics i miasmàtics ens ho impideixen, però com he pogut comprovar per experiència, és possible lluitar i vèncer.

Aconsello a tothom que necessiti canvis... a pensar, reflexionar i, sobretot, adonar-se que cal fer certs canvis per millorar... i cal voler fer-los... i un cop fets... veurà si val la pena.

Doncs bé... torno al què commentava al principi. Tota una vida pensant que mai seria capaç de fer "la vertical". Això ja no m'ho qüestionava. Fins que va arribar, l'altre dia, "un" moment en què em vaig dir:

-Tu també pots fer la vertical! Perquè "cordills" (o un sinònim semblant) no la fas? Les pors! -No m'atrevia...- doncs PUMBA! cal fer un canvi... -em vaig dir.- Avui, per nassos, surts d'aquesta habitació habent-la fet...- I, no van passar gaires segons, que les paraules van fer-se realitat... bé, en realitat una mica torta i poc ortodoxa vista la meva "no excessiva" agilitat acrobàtica... però bé, el que conta és que allà estava.

Sí... fer la vertical pot significar poc en la vida de certes persones... molt en la vida d'altres. I res de l'anterior per unes altres... ja que fer la vertical pot significar el "començament" d'un canvi que em pensava mai arribaria a fer...

Sí... tot cal anar perfeccionant, sip, i per això s'ha de tenir les forces per acceptar-ho i fer-ho. El canvi, en resumides comptes: ser capaç de vèncer pors (fins i tot la d'expressar sentiments, sensacions i pensaments interns cap a l'exterior que jo creia que fan mes feble a la persona i després de la vertical m'he adonat que no; tal com estic fent ara). Ser capaç de analitzar, discernir, i sobretot voler... i un cop vols... les coses es tornen mes sencilles...

La de coses que diria de la vertical.
Clar és que la vertical no "surt"; la persona la genera tot volent. I així extrapolable a totes les coses.

"Querer es poder" i cal voler, adonar-se'n d'aquesta necessitat.
Si cal fer canvis, fes-los ja! Ja ho diu el proverbi que "La expectación pospuesta enferma el corazón, pero la cosa deseada es árbol de vida cuando sí viene."

26 de novembre 2005


La història del Dilluns passat i aquest divendres 25 de Nov de 2005:

Dilluns/Divendres, com sempre vaig sortir a les 7:00, amb me mare al costat, cotxe avall per nar a agafar el tren a Montacada; i el metro amb l'incansable músic guitarrista que li falta una cama i les noies que et donen els paperets de donuts 2x1... i el tram.. i gaudir (depenent de moltes variables, sobretot l'actitud pròpia) de les classes a la UPF.. ok... tot bé. >>>>>>


<<<<<
I ja nava fins la barceloneta caminant... pel camí, a pas tranquil, triant on anar... La Barca del Salamanca? PizzaHut? Pel camí... borera... pas de vianants en vermell.. i tot un món al meu voltant.

Vaig passar davant de la torre de l'hotel Arts... quina oloreta! els fogons de l'elit a l'abast del meu nas. Un cartell convidant-me a passar-m'ho bé al Casino... I tant, genial! (en tò irònic) vaig pensar. Vaig arribar a un carrer sense sortida, éssent certs, amb sortida al mar i perpendicular a aquest. Dispossat a atravessar-ho, un cotxe al meu costat parat just a la linia respectant-me el pas que les lleis m'atorguen... em va deixar passar tot mirant-me.

Milers i milers de persones creuen davant dels cotxes... però en aquesta ocasió vaig ser jo. Un cotxe dels bons, un conductor i tota una vida que només mirant-lo als ulls anunciàva que no deuria ser tan brillant com els botons de l'americana del conductor (o potser sí). Deixo a mà dreta una torre en la qual hi entraven i sortien gent molt ben vestida, i hi habia un cartell que deia que pertenyia a Maphre Seguros.
Atravesso tot el port... quin fred! i quins barquets de vela, tots possats en quadrícula, ben possats, però una quadrícula esborotada pel desordre propiciat per les peculiaritats úniques de cada nau que aconsegueixen deshomogenitzar. La mar i la pizza Hut.

Entro a la pizzeria i, allà treballant, un noi una mica mes vell que jo (que ara tinc divuit anys). Pensant-m'ho molt, al final 2 talls i una veguda. Pago i m'assec al vértex de la sala quadrada "mossegada" pel lloc que ocupa la cuina i el mostrador. El noi continua amb poca clientel·la... i una noia dels països americans pobres hispans, allà, adaptada a la nova societat i distraient al meu parè al noi... però no semblava importar-li. De cop, amb naturalitat i després de cesar breument la xarrera, tota sigilosa... entra al mostrador i s'agafa un gelat. El noi se la mira de reüll... sense dir res... Mes tard una ampolla d'aigua... tampoc diu res. De tant en tant xerren, sonant un cd de Poty o Coty o com es digui a veu mes alta de "lo" normal per ser música de fons... Sensacions fluïnt per la sala.

Uns treballadors típics amb mono blau, davant meu, menjen i marxen. Un senyor entrat en anys també menjant, allà tot sol com jo. I tot el mar a la meva esquerra per ésser contemplat.

Acabo i em quedo allà... de cop, arriben unes gavines. No eren poques. I comencen a fer piruetes a munt i avall tot al costat del vidre de la pizeria que dona a un mini passeig i el mar amb la platja una mica mes a sota.
Quina alegria veure-les i quina alegria quan em vaig girar i vaig veure allà aquella noia jove, alemana, amb les ulleres de sol tot gaudint com jo de la mateixa sensació. Sí, quasi quasi jugaba amb elles, i les gabines corresponien.

Acabat això van arribar una colla d'immigrants, segurament turistes, petitons i, crec jo, japonesos. Sobretot parelles de casats, lletjos i amb una certa edat, però entusiasmats de tot. Les fotos amunt i avall al mar... De cop veies un que s'apropava al mini passeig ke keda sobre la platja al costat meu del vidre i, com atemorit i esberat, foto... i corrents tornava un altre cop enrera per tal de veure, a la pantalleta,com li habia quedat. Va haber-n'hi un que no va ni treure els ulls de la càmera... va trigar mes en trobar la millor foto que en gaudir de la realitat... però bé, tal com va fer la foto, va marxar feliç i content, sense ni mirar-se el paisatge real.

Vaig sortir d'allà i vaig passar cap al passeig... gent per descriure... uf! massa! de tot tipus... esportistes, biciclistes, que feien veure que eren esportistes, una noia embarassada que corria, un noi fumador al costat meu. Sí, em detindré en aquest noi. Ell va ser qui va aconseguír que, després de parar-me a un arbre a mirar el paisatge, (dues torres, una escultura amb forma de peix, un port, gent i un passeig amb sorra, arbres, aparcaments i entrades en rampa cap a la platja) em poses tal com ell; assegut a un banc de pedra artificial sense res que subjectés l'esquena, a mirar... però només vaig veure a un noi sol, que amb molta calma va treure un paquet de tabac, el va encetar, i amb, diria jo, "carinyu", va treure un cigarret i sel va fumar... poc a poc... Em va fer rumiar... imaginant-me la seva vida, res de clar vaig treure.

Cansat d'allà, i després de fer uns estirament imitant als esportistes que els feien, vaig marxar direcció opossada a mar i direcció "torres Maphre i Arts". Una escultura sense sentit (potser), i uns gronxadors!!! Un noi al costat dels gronxadors, remenant crec el mòbil. Allà vaig parar... vaig pujar al gronxador... o potser baixar perque era per nens petits... però a sobre de "posader-ho" vaig adonar-me'n... QUINA PEAZO DE CADENES FINS AMUNT! com a mínim tres+1/2 metres!! i allí vaig kedar-me, amunt i avall... les torres davant, el mar darrera...

La resta: el viaje fins la feina i la feina en sí.
com serà el proper dilluns?? !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Per cert la crònica del divendres... haurà d'esperar.

18 de novembre 2005


"Comencar el que vulguis, aixo es molt facil, el k es dificil es portar-ho a terme i continuar-ho. fer k no s'apagui." - Pau Fort
[transcrita literalment respectant l'ausència de "ce trencada" degut a fets obbis tenint present que això s'hat escrit des d'on s'ha escrit]

Sí, la frase que dona títol a aquest nou article del blog...
l'he triat per diversos motius:
Ve d'algú a qui personalment aprecio, ha set el primer missatge no insertat per un "robot" al blog i, per soposat..., m'ha agradat molt la proposició per poguer commentar el contingut: ja que fa poc que he engegat aquest nou projecte "anomenat blog" i vaig escas d'idees raonables "about" què posar al blog.
[spero que amb tot el que ve a continuació no us dormiu, a mes és molt "metacíclic" del punt de partida apuntat]

El clar és que comencem... un dia qualsevol.


Ja apunto, per deixar clar... que aquesta web preten ser un mitjà d'expressió i desintoxicació per qui l'escriu.
No és una web per llegir-la sencera... tampoc per no entrar-hi mai. Perque cal veure, apreciar... discernir el que és important del que no... (i jo diria que això és potser el més fàcil [ja que "res" és important {entenent "res" des de la vesant llatina original}])
per arribar a adonar-se que hi ha millons de webs al món on tothom diu la seva... i seria ¿impossible? triar una per discriminar totes les altres.
Però bé... és que sino....

Comencem:
Sí, neixem, i comencem
Comencem i seguim començant noves coses.
Les finalitzem.
Però que passa si les deixem a mijes?
A vegades "res". D'altres tot el contrari.

Però b... l'exemple és el programa de ràdio que ja farà mes d'un any vaig començar.
Era jove... i després de "començar" (aquí entenguis com nèixer), i començar... vaig seguir fins "començar a pensar".
La decisió de "començar a pensar" no la vaig triar jo.*
Per tant... simplement, va ésser. Això em va provocar tenir una idea: COMENÇAR UN PROGRAMA DE RÀDIO.

I seguidament... vaig començar a pensar, ilusionarme, qüestionar, recapacitar, entendre, triar, informar-me, decidint...
fins que vaig acabar "començant" el programa.

*Aclaració: aquesta part no és apologia del determinisme, ja que segurament és falaciosa encara que sense mala intenció.

Noves persones van "pensar" afegir-se al projecte. Avui, jo ja he "acabat"...
Però això vol dir que s'ha acabat? (la resposta, crec, és "negativa", la "cosa" continua)
Haber plegat o desistit és símbol de derrota?
És que és veritat.. les millors coses comencen... mai acaben. jeje
Jo crec que començar ja és una gran victoria.


Crec que aquest no és un bon començament per un article "primerís" serio, del blog... però b... si mes no he començat.

16 de novembre 2005


Vinguts de les altures....

..... i de la obra a la web.


Els mestres de les altures. els reis:
Akesta és la història de com, sense buscar-ho ni voler-ho, em
vaig veure situat amb una càmera de fotos a la mà a la civitatem de Manresa.
Allà... dos desconeguts... em van canviar la vida.
Sips... com qui no vol la cosa... van acabar inmortalitzats per la resta dels dies.
Currants del món, treballadors de la vida... weno realment d'Ibergruas (si no vaig errat)
Pozezo...
coses ke passen.
Akests també és mereixen la cançó "caminito de la obra" del Nano.
Algun dia la posarem.




Cantant? Poeta? Vitalment viu? Amador? què mes darà. JMSERRAT.

En un senzill mocador
tot blanc, molt
net,
vas dibuixar,
amb el llapis d'un amic,
un cor petit i travessat.

Vares ensenyar-me'l bé
mentre abaixaves els ulls,
i et vaig prendre el mocador
i, com a record,
me'l vaig endur.

Després va passar molt temps
i remenant aquell calaix
amb llibres d'adolescent,
el mocador em vaig trobar.

El vaig prendre a poc a poc,
com si s'hagués de trencar
i, amb el mocador a la mà,
vaig recordar-te com abans.

Si en algun lloc,
si en algun temps,
la cançó pots escoltar,
pensa en aquest mocador
i igual que jo
tu somniaràs.

15 de novembre 2005



Cap allà 1965 algu va decidir parlar:

Corria l'any 1965... Algú amb una edat rondant a la de la majoria d'edat actual, ansiós de guitarra i aprenent de la vida, va decidir parlar. Potser no ho va fer com la gent de les hores estava acostumada... nant a casa del veí, l'amic o el fruiter i commentant-li el què necessitava dir. Mes aviat, va grabar un CD.



Bé, potser avans va composar... qui ho sap. El clar és el que quelcom nou va sortir de l'estudi de grabació. Nava dirigit a tota una época que arrastraba una república indigesta, una guerra i per fi un dictador des del 1939; i també dirigit per la posteritat. QUARANTA anys han passat, però semblen quaranta anys que van aturar el temps per la resta dels dies.



Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.

Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi;
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora amb mi.