Imperatius legals VS amor

-----------------------------------------

Avui en tertúlia sopil semifamiliar hem tractat el tema que el títol anuncia (potser sense proposar-nos-ho conscientment). I he decidit fer el mateix al blog.
Sempre he volgut ser el que no sóc... i encara ara, i tot i que molta gent no hi concorda, jo “no vull ser com soc”. [potser en algun context el “se tu mismo” te una certa lógica amb la què podria estar d'acord, però bé].

Això vol dir martiritzar-se, estar sempre volent canviar? No. Crec jo que tot pot pulir-se... i per això l'esforç individual és essencial. [- Però bé... Què té a veure “l'amor” amb els “imperatius legals”? ]
Doncs que com hem observat i concordat a la tertulia esmentada, hi ha gent que notòriament reflecteix una inèrcia cap a fer les coses per obligació, sense gaudir-ne (o sigui un carpediem sa [no confondre amb el carpediem ¿epicurista?]), i, després de reflexionar en "lo dolent" d'això no voldria que aquesta actitud m'impregnés.

Quan es fa tot per amor, i s'intenta que sigui “la qualitat rectora” de la vida... jo crec que no pot haver-hi cosa millor. I llavors, el “voler millorar”, el voler fer mes cada dia que passa deixa de ser una llosa, una 'estúpida manera de fer', per convertir-se en quelcom amb sentit, resultat de manifestar una manera d'actuar regida per l'amor.

Diuen que d'on no n'hi ha non raja... (i ho dic per mi). Jo crec però que, tot i axí, les coses poden arribar a rajar encara que s'hagi de perforar molt fondo... per poc que hi hagi... s'aconsegueix. O sigui... tot i que m'hagi adonat d'indicis de "legalisme" a la meva vida, crec que seré capaç (amb esforç i ajudes) de corretgir la trajectòria i fer dels "principis" (sobremanera el de l'amor), i no les "lleis", el meu esperit rector.

Anglès: Be better...then U'll be free.

Traducció al català:

Sigues com vols ser... faràs feliç

¿Si... no està gaire ben feta la traducció...però realment ambdues frases son incompatibles, porten a una incongruència ?

Pot ésser.

Quins temps aquells! ("son aquellas pequeñas cosas...").

En aquest cas no l'he trobat en un 'cajón', ni en 'un rincón', ni en 'un papel'. Simplement, vaig obrir una carpeta de l'ordinador i aquí era: una genial foto -->

Aquest 'bon' home, segons diuen i no he pogut comprovar, es diu Manuel Soriano. Fa un temps em va 'portar de cap' intetant contactar amb ell. El motiu? Volia conèixer al qui, teòricament, havia revolucionat la mecànica de les bicicletes fent que arribéssin a velocitats properes als 100Km/h. Deien que la tecnología no estava al mercat perquè l'havia "donat" als xinesos... Una mica estrany tot plegat (fins i tot el fet d'una bici que arribés a tanta velocitat).

'Dropo' de mi (o sigui, 'ingenu'), em creia que el concepte de bicicleta era un vehicle de tracció humana i dues rodes. I, sisi... no ha canviat, crec. El què passa és que, d'on relament crec que ve el problema, els periodistes son capaços de 'comprar' (o aconseguir no tan diplomàticament) notícies d'on sigui, sense comprovar la veridicitat.

Jo crec que això està bé per entretenir... per omplir pàgines. Però, llavors, que no li diguin "notícies" o "premsa" o...
Perquè ens entenguem, allò de "verba volarem escripta manem" és cert. Però també és cert que existeix una cosa que es diu "fe d'erratas" (encara que siguin articles sencers) o retirar-ho d'aquells mitjans que es puguin retirar (com ara pàgines web). Doncs l'evidència de què això no és així: www.20minutos.es/noticia/19888/0/Inventa/dispositivo/Soriano/

Crec que el problema també va estar en ¿no dubtar? d'allò que expliquen... O potser: creure a mitjans de difusió l'interès dels quals, crec, és únicament fer negoci i no pas informar. Per això m'agradaria exposar a quines webs es pot trobar encara a Manuel Soriano:
20minutos.es ; elconfidencial.com ; per citar-ne dues.

Al final... no se on vaig llegir que res era el què semblava. ¿Serà veritat? Que es veu que la bici té un motor (suposo que prou silenciós com per no notar-se [el què també em fa pensar que no deu ser un motor d'explosió]). Bé, qui sap... potser ni la 'bici motoritzada' en qüestió existeix.
Ara bé.. el de la foto... (i la bici que ensenya) "qui i què" deuen ser??

Per fi... després de dies anhelant olorar la convinació de "sal" i "pins"...
he pogut tocar, endinsar-me, deixar-me endur i acariciar aquest "mar tan nostre" que tantes vegades he vist i, ja em pensava, que no arribaria a poder-ne gaudir aquest estiu de 2006.

Sí, quelcom ¿poc? trascendent com això, digne d'inmortalitzar-se en un nou post? I tant!

"El frotar se va a acabar."

"El antes i el después."
D'això en diuen Futfanga....
jejeje

Una roda petada...

pot ser síntoma de moltes coses. Normalment passa al tocar dos elements (roda amb qualsevol altre cosa) tal que, ja sigui per la pressió (xoc) entre els dos o perquè un d'ells (normalment el que no és la roda) entra dins la roda generant-li un orifici, l'aire que aquesta contenia surti... desinflant-se.

Una roda petada, crec jo, mostra quelcom més que això purament físic. És l'evidència de com algu pot ser tan “dropo” de, habent-se demostrat per experiències anteriors que no ha de fer-ho, creure que les capacitats-aptituds-reflexos propis el permeten anar “fent el boig” sense cap problema, ni perill pels altres... (o per un mateix).

Ha arribat el moment de, ja se que això és el què es diu sempre que passa “alguna cosa d'aquest tipus” (es mes, per una “trista” roda petada no, acostuma a ser per coses de mes “gravetat”)... però han set massa advertències en una mateixa “etapa temporal”. Fa res... clavada de frenos perquè venia un camió a la intersecció i vaig veure que la única manera de frenar era clavant-los (això no hauria d'haber estat així... jo em pensava que els càlculs em donàven per no derrapar en cas de veure necessari frenar).

Aquest matí hem quedat a dos metres de cara amb un veí (cosa que ja va passar l'altre dia amb un altre veí [weno... tampoc en tinc tants de veïns però han estat dos veïns diferents, sí]). I ahir mateix en canvi de rasant vaig veure un nen amb el seu pare jugant a la pilota a uns quants metres a l'esquerra... i vaig pensar... cap problema... ells allà, jo aquí, la via lliure... cap mena de perill. Doncs la meva sorpresa era nar tan refiat quan vaig veure una pilota de futbol passant pel costat no vaig ni reaccionar perquè sabia que no podia fer res [total era una pilota que com a màxim pot petar però sobretot perquè no tenia temps]! Si en comptes d'haber set una pilota... i hagués hagut el nano petit que l'acompanyava (o sigui... la seguia de prop perquè no marxés lluny)?

Seny... ni la DGT ni “llets”... reflexió --> modificació de conducta.

Doncs això... els detalls ni calen... la qüestió, crec rau, en què avui he aconseguit tenir una “roda petada” per “causalitat” (no casualitat) ni sota unes circumstàncies fortuïtes”com desitjo ( i així faré els possibles) sia la propera vegada.