Aixommateix [pozzezzomimmo]

Tinc la foto del gat de Vilarrubia 20 i el carter que reflexiona preparada... però per coses de la vida... el servidor de blogger nova.

Aprofito, ja que he fet un nou post, per deixar anar l'últim tema, del qual intentaré no fer cap lectura, simplement expondre.

Estava davant les escoles pies... i m'he percatat dels nens i nenes que pel pati corrien i jugàven. Tot i semblar criatures corpòries que formàven part d'un conjunt... cadascu tenia les seves "cosetes".

Aproximadament 1/5 del pati tenia ombra, i allà crec jo que hi havia la gran majoria dels "petits invasors". No obstant... tres nanos marxàven de la tònica, estàven en linia, arrepenjats al reixat... no se què commentàven entre ells (és mes, crec que no comentàven res).

Dos encara... (provistos de gorra), però l'altre amb cabell tupit semblava com si el sol no existís... com si fos primavera.

Mes enllà, també a ple sol, i propers a la carretara... alguns nois i alguna nena allà, jugant a "pressoners". A posteriori penso... si això fos en un altre contexte, concretament el d'adults, segurament seria o a un centre penitenciari o un manicomi...
Però res del contrari... es tracta d'individus que tot comencen el seu viatje en l'aprenentatge del què és la vida... que tots ells veuen "normal" les seves acutacions i que, a cop d'ull, s'ho passàven bomba...
Entre tant joc... una mica d'aprenentatge, crec, quan s'ha pogut escoltar una veu femenina (ve... potser no perquè ja se sap que de petits les cordes vocals fan que tinguem tots veus molt agudes) que clamava: "això no es val". Que personatges tan petits s'adonguin dels "drets"... (entre d'altres temes tant complexos del món "adult" [dic adult per diferenciar-lo] ni que sigui en un joc... és digne d'admiració.

Com es veu el món (cada carter el seu) "des de" Correos y Telégrafos de España.

Volia fer un(a) anàlisi a la premisa “La feina és quelcom que serveix per guanyar diners”que tenía intenció de “tirar per terra” per fer un intent d'entendre el què jo crec que és treballar; parlar de la plusvàlua i tot això... Pero m'ho he repensat... si un cas comentaré quelcom relacionat amb la “calor”:

Quina calor es passa... repartint una zona un dia... l'altre el següent i la tercera zona el dia que queda... tot es torna, al final, cíclic (com moltes dels fenomes de la vida).

M'he preguntat: de què serveix repartir tanta carta, tanta publicitat, tantes factures, tants Vencas i Vitrinas mágicas,.... no es podria fer tot telemàticament?

La solució a la resposta la he tingut a les mans uns quants minuts després.

Una carta manuscrita... minuciosament,tremendament,atentament,amorosament dirigida. Sí... ja se que es tracta d'un delicte constitucional la “violabilitat de les comunicacions...” (pero es que era una postal... i jeje... no portava sobre). No diré des de quin lloc escribien, on havien marxat de vacances, perque realment és el què menys importa.

Avui també, dos internacionals. Una de frança i l'altre d'itàlia. El que mes m'ha sobtat d'una de les dues ha set que era com una carta normal però en tamany ultrapetita. Sota el sobre es podia observar tot una sinfonia de lletres esperant ésser assimilades que també habien estat manuscritament dirigides. Sí... potser és que les “tecles” del ordinador mai podran reflexar la nostra personalitat, els sentiments de cada moment, el “pols tremolós”, la intensitat augmentada...

Només per això... crec que Correus mai desapareixerà, per això s'hauria de mantenir. Pel que fa la resta... tan de bo desaparegui. Tot i segur que molta gent també agraeix aquestes mostres de “respecte” de les empreses que els cataloguen i “tenen presents” com a potencials compradors... I ho dic perque a “no se quin bloc” del poble, cada cop que hi vaig i pico perquè m'obrin ja m'esperen allà aquestes dones (moltes vegades soles encara que amb familia) que com si d'un gran esdeveniment es tractés surten a les terrassetes que donen a l'escala... en fila del segon al baixos per mirar si els ha arribat alguna carta a nom de “nosequí” o del seu fill... o de la noia aquesta que ara vindrà a viure però encara no hi viu que ja se les guado jo... o del noi que som veïns aquí desde fa 30 anys que som com una família que si hi ha algun certificat “que no em preocupi” que elles son tan amables de fer-els-hi arribar, que hi puc confiar.

Doncs el què deia... el sol fet d'arribar-els-hi a la mà una revista tot color, on es venen (per ex.) roba... ja els dona un alicient a la vida. Bé, això és el que jo em penso a jutjar pel que observo...

Potser però és que, per l'experiencia, valoren positivament conèixer l'entorn, xerrar una mica, alegrar-me una mica el dia de “feina”...

Per últim el privilegi de gaudir observant i tocant el petit gat de Vilarrubia 20... o el seu amic "negre intens" del davant, de Maragall 34 d'ull daurats (vist des de la perspectiva d'un daltònic)... fan que pensis... que potser, quan hi torni es repeteixi “el cicle de les zones” i allà i tornin a estar...
cosa que m'ha fet adonar que els “cicles” no son tan dolents.

Salutacions telemàtiques.

[De com es pot començar parlant de la calor... i passar a la rutina]

A punt de ploure.

Tot és llest per començar a ploure... el cel deixa anar trons i es queixa... com si ja tingués ganes de desempallegar-se de tot el què reten.

I el gufo.. el Gufo m'ha demanat per sortir a la entrada ja asfaltada. I allà s'ha quedat. Al mig, assegut... contemplant l'horitzó i les manifestacions del cel... com sabent que d'aquí una estona "els seus pronòstics" es cumpliràn i per fi quelcom poc pesant i humit,,impreganarà tot el seu voltant i a ell mateix... si es que decideix quedar-s'hi 'insteadof" tornar per escoltar-ho desde casa...

weno Gufo.. aviam que fas....
No ho se... potser és la convinació de calor i aigua el que esperes...
Gufo, carpediem.

Avui... emmmmmmmmmmmmmmmmm... FOTOS!! (com es nota ke JA PODEM FER US D'UN BON AMPLE DE BANDA A CASA!!)

- Perquè ser ecològic no costa tant... (posa't una enganxina i donarà el "pegu"... com diria el Nano: "el hábito no hace al monge pero da el pego").

- Per tenir "classe".

- Perquè cada carrer és únic. Però quasi tots tenen un element en comú.

- Per aquell que treballa a l'embaixa del pasïsos baixos i un dia va decidir canviar el seu "Mercedes clase A" per aquesta ¿preciositat?. Digues que sí!

- Pels que encara estan per engegar la compta... tot és començar (desde 00.00)

- Aquesta foto la poso perquè és dels pocs llocs de Barcelona on SEMPRE HI HA APARCAMENT GRATIS i al costat d'una boca de metro!!

- Per ésser irreproduïble

- Perquè alguna(es) habia(en) de ser la(es) darrera(es).

El problema de ser equilibrados/equilibrats.

[a raíz del comentario del post anterior hecho por Erika]

Estaba pensando en hacer un post, y traducirlo al castellano… pero tras pensarlo he pensado: “¿para qué si todos los catalanes entienden castellano?” “¿No es buena la variedad?” A demás creo que es beneficiosa la “ley del mínimo esfuerzo” ( que viene a ser una vulgarización del concepto económico de “maximización de beneficios” [minimizando los gastos] ), sería demasiado trabajo escribir dos veces la misma cosa.

Yo creo que “cuan bueno seria que no existieran barreras a la hora de comunicarnos con los demás!”. Eso quiere decir ¿un único idioma…? bueno… ¿ por qué no aprenderlos todos ?

El blog, pretendía, ser íntegramente en catalán… pero visto que nos estamos internacionalizando… no estaría mal llegar a mas personas utilizando de vez en cuando, también el castellano.

Ahora que lo pienso… esto es lo que también hizo en su momento el Nano. Pese a negarse inicialmente a cantar el LA LA LA en Eurovisión en un idioma impuesto y no en otro “restringido”, acabó deleitando a toda la gente de las américas-castellanas (o latinas).

Leí el otro día algo parecido a que, en respuesta a porqué Serrat no cantó en catalán… “Yo hablo en aquel idioma que se me prohibe”. // Nano nano…no deixes de ser un rebel empedernit //

Bueno… pues el intento de abarcar mas lectores... ya ha surgido. Hasta la próxima…// Fins la propera!

(aquesta és una evidencia de com els principis d’Hom poden evolucionar).