HELLO & BYE


;)

Aquest cap de setmana he estat a una ciutat anomenada Madrid. La diferència amb altres ocasions és que no he anat amb els mitjans terrestres als quals estic acostumat (furgoneta o tren)... sino “volant”.

Sí, la primera vegada que he volat despert. I també, crec, la primera vegada en prendre Lambrusco i en sentir la sensació a “falsa llibertat”, aire i velocitat agafat a esquena d'un vehicle a dues rodes “7 i mig”. Moltes sensacions condensades en un curt espai temporal.

I això d'estar tanta estona sense tocar de peus a terra... m'ha fet què pensar (a part de suar les mans allà dalt que no vulguis veure). I és valorar el estar aquí sota, a terra, amb la resta de mortals; a mes d'adonar-me'n de la veritat de la frase “no existen las distancias”.

Pel què fa a la sensació experimentada allà dalt... si fos, tan sols, dependre de que “falli o no” la física que permet fer pujar les ales dels trastos, cap problema. Però deixar la vida a les mans d'un conductor acostumat a aterrissar de cantó casi casi derrapant (sortint ilès) i d'uns enginyers i mecànics que esperem van fer la feina ben feta i sense cap copa de més... ja és un altra cosa.

Perquè pujar a tanta alçada...? Valorem allò proper i deixem-nos de tantes distàncies!

És per això que en tot aquest temps de blog he pogut cibernatizar-me, explorar “espais” nous... i com tota experiencia, la valoro com a tal (les experiències, crec, son una de les maneres d'adquirir aquesta “veterania” pregonada al títol del blog). Aquest post, serà en principi l'últim.

Un any de “vida bloggera” dona per molt... potser la veracitat d'aquesta proposició no es pot veure si ens basem en l'escassa promiscuositat vinguda de les tecles dels diversos teclats des dels que he anat escribint. Com se sap: l'escriure llibres no té fi.

Sobint pel cap se'm plantejava la idea de viajar molt... d'aquí allà (com ara de Barcelona a Mèxic [saludos a todos], Argentina, Pekin, Moscow, Filipines o on sia...). Aprendre molt. I bé, tot això crec que encara continua però amb un punt de vista diferent mes orientat a un futur que no em preocupa.

Amb aquest post vull anar concluint tal que quedi clar que, com la majoria de coses, hi ha etapes en les que cal fer un stop&go. Ara em toca la part de l'stop pel que fa la meva relació amb el món virtual. Qui sap si potser sibstitueixo aquest necessitat intrínseca que sembla tinc de manifestar pels mitjans que siguin (ràdio, blog, comentaris...) inquietuds o alegries internes... i faig quelcom diferent pero similar... però crec que no.

Valorar mes les coses que avui en dia no sel's dona importància... i despreciar això que tant anhela el món “agressiu” en el qual vivim... això si que sí que m'ho proposo.

Els rombs son per encaminar-los cap allà on un vulgui... i prioritzan, tot i que “Si la veterania fuese un grado” no m'ha ocupat temps sobremanera, potser escollir l'estop sigui el millor que puc fer. No vull ser filosòficament copion... pero cada cop m'en adono mes que l'experiència és fabulosa i realment “qui la pogués tenir tota!”... encara que essent sincers... mica en mica també es disfruta.

Un dia em van dir que hom recorda, sobint, allò escoltat últim (el que s'ha dit mes proper en temps). Conscient del què això implica, i responsable dels meus actes, i tenint present la màxima “es de bien nacidos el ser agradecidos”: Gràcies.

AGUR.

zzzzZZZzzzzzZZZZZzzzz
Zleep.

Sí. Son.
A vegades hi ha cops en què, no se el perquè, tothom... absolutament tothom en un lloc té son. Això ha passat avui cap allà les 12am a classe.
Bé, segur que alguna causa deu haver-hi:

Som dimarts i encara algú "arrastra" una mancança "descansativa" del cap de setmana (per no dir una acumulació de mesos). D'altres que ens hem passat amb l'esmorçar. I hi ha qui ho atribuiria a una llarguíííísssiiimmaaa classe de Penal en què fins i tot el profe semblava que no s'hagués pres l'Actimel dels matins...

Pero que el mateix professor de l'hora següent, en públic, ho reconegui que "no se què passa avui que m'està costant fer la classe perquè em 'caic'
de somnolència, m'estic sobant" [paraules NO textuals]... Em fan pensar que això es deu tractar d'un fenòmen físic o que al profe també li "passen factura" els excesos "capsemanils"... potser una baixada de Hectopascals, canvis climàtics, efectes llunars, canvis estacionals (caldria ara esbrinar de quina a quina estació passem)...

Espero no sigui aquest un fenòmen gaire extès... seria curiós fer una investigació. I sobretot CAUTION en carretera i per aquells "camioners d'internacional" que aprofito a saludar [bé, com que conduïnt és xungo llegir blogs... casi que el salut està fet en "và", pero aquí queda].

Temes gens significatius però que m'han fet reflexionar i pensar en el "mimetisme" humà... o... si més no, en 'lo' "físics" que som. Bonanit!

Felicitats a tots els qui fa poc (ahir) s'han comprat una Amoto de cilindrada 749cc aprox. jeje Wakeup!

Una cara agradable

Què serà? Perquè estic tranquil quan veig a aquesta persona?
Al final, quasi tot es contesta. I no hi ha cap secret. Un rostre irradiant de felicitat, un somriure constant... fan que retrobar la cara en qüestió et dongui alegria.

Què es guanya anant serios per la vida?

És per això que... si mes no aquest serà el meu propòsit, intentaré viure amb això que en diuen en castellà: GOZO.

: )

Ara la "versió ràpida" de l'anterior exercici de contestar amb el títol
de cançons d'un grup/cantant musical escollit:

Banda o grup escollit: Serrat
Ets home o dona? Manuel.
Descriu-te: Umbrio por la pena
Què senten les persones sobre tu? ¿Qué va a ser de tí?
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Princesa.
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu/va nòvia/a o pretendent/a: Desamor.
On voldries estar ara? En Coulliure.
Com ets respecte l’amor? El drapaire.
Com és la teva vida? Pena mora.
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Paraules d'amor.
Ara despedeix-te: Hoy puede ser un gran día.

Avui estava jo entretingut pensant com fer un treball que haig de presentar que servirà per donar la nota a una asignatura de lliure elecció (evadint així examens)... quan he vist un "test" per contestar. Per això, a continuació, el ¿meme? que des del 2n3a m’han convidat a fer (una espècie d’enquesta per, en teoria, conèixer una mica mes la personalitat d’altri). Així m’ha quedat:

Banda o grup escollit: Tarrés / Cada loco con su tema
Ets home o dona? Niño silvestre / Si hagués nascut dona.
Descriu-te: Nadie es perfecto / Esos locos bajitos / Los macarras de la moral / Yo me manejo bien con todo el mundo.
Què senten les persones sobre tu? Capgròs / Uno De Mi Calle Me Ha Dicho Que Tiene Un Amigo Que Dice Conocer Un Tipo Que Un Dia Fue Feliz
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Infants / Muchacha típica / Me gusta todo de tí (pero tu no).
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu/va nòvia/a o pretendent/a:
Sinceramente tuyo / Això que en diuen estar enamorat / Hagamos un trato / Vas a parir felicidad.
On voldries estar ara? E as suas cançoes / Pueblo blanco / Que bonito es badalona / Mediterraneo…
Com ets respecte l’amor? De vez en cuando la vida / Plou al cor / No hago otra cosa que pensar en tí.
Com és la teva vida? Llegó con tres heridas / He andado muchos caminos / Buenos tiempos / Como un gorrión / Es quan dormo que hi veig clar.
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Algo personal.
Ara despedeix-te: Te guste o no / Luna de dia.

;P

MAI he fet us del blog per fer apologia del Software lliure, del GPL ni res... (encara que tampoc per cap motiu impedidor pontent-concret).

És per això que, crec, un cop predico amb l'exemple (deixant clar que he fet una migració incondicional i total)... ha arribat el moment de parlar de "GNU-Linux". Podria dir i dir... algunes coses amb coneixement, d'altres rescatades de llocs on sabem mes del tema. Des de la Història fins el funcionament. Pero resumint:

""El post d'avui s'ha pogut fer amb una distro anomenada KUbuntu Dapper Draker"" (o quelcom semblant) que, de veritat, va de 'perles': NO spyware, NO trojans, NO pantalles blaves, NO $$$ per les butxaques d'en Gates.... què mes es pot dir?

Bé... un petit detall... encara no funciona la impresora i la tarjeta gráfica no acaba de cundir al 100% (bé, jo diria que ni al 10% però tant sa val)...
Sí, Sí, 'lo' anterior és cert pero crec que 'patir' una mica fins que el tècnic ho aconsegueixi solucionar val la pena (no se si surt a compte el 'preu' del tècnic VS preu de comprar "Finestres", però si mes no son diners que no marxen a l'estranger, queda 'a casa', i en el meu cas em fa un preu immillorable;).

Pozezo.... cal valorar... cal analitzar si és possible sortir del monopoli Microsoft.

Vuelvo a las andadas...

com sempre, torno a postejar xerrant d'un tema que és potser repetitiu però crec necessari... i si ho faig és perquè em té preocupat.

Avui amb ajuda externa he vist clar que sóc una persona molt tancada [sí, no caldria que m'ajudin a veure-ho perquè jo mateix ja m'havia adonat... pero potser sí que el que et facin adonar-te'n dels resultats d'aquest fet impacta mes].

Em pensava que aquest blog [sí, el blog: Si la veterania fuese un grado] serviria per poder exterioritzar el què m'amoïna (per simple que sigui), etc............. però crec que fins ara NO ho he aconseguit.

És per això que continuaré cercant com millorar i ho faré amb decissió i sobretot demanant ajuda, exposant les meves inquietuds de la vida [POTSER no al post pero sí amb persones que estimo] per tal que tots els nervis i/o problemes de salud, de relació amb els altres... que se m'acumulen i tinc (degut a la falta d'exteriorització) no vagin a més, i perquè com diu la cita: “Resultan frustrados los planes donde no hay habla confidencial, pero en la multitud de consejeros hay logro.”

Així podré veure mes punts de vista d'una mateixa qüestió amb la conseqüent obertura de noves “solucions” vers unes “circumstàncies concretes que s'em plantejin i mes o menys m'amoïnin” que segur, jo sol, no sóc ni seria capaç de veure.

Amb el post d'avui em comprometo a esforçar-me per “obrir-me”.

Let's go... open the door, close the window.

"Del les prioritats a la vida, parlen els posts."

Hi ha un proverbi que diu: ""de l'abundància del cor parla la boca..."" i seguint aquest joc de paraules he volgut inventar-me la frase que
encapçala el post.

Si realment me la crec... uuiiii... que haig d'anar molt en compte amb 'quin és el contingut i tema d'escriptura' d'aquesta nous típus de ¿diaris personals?, i obviament, del que en el seu dia vaig engegar: jmserrat.blogspot.com

Navegant per diversos blogs, he trobat de tot:
prioritat la feina i els éxits profesionals, les relacions laborals, els estudis, les diversions, els nous projectes, la tecnologia, els esports,... o res de l'anterior.

I jo? Quina dec tenir? Bé, en realitat suposo que tota la llista d'abans i el meu propi blog, deu ésser evidència de què les persones a vegades ens reservem expressar les nostres prioritats (d'alguns expresen mes els seus sentiments, d'altres els reflexionen només en la intimitat [entenent intimitat no només el seu propi ésser sino també aquell cercle de persones mes 'parents' que l'envolten]).

Sí... avui caso casi és lluna plena. I això a què ve??
Weno.... pozzz.... d'alguna manera cal acabar però es que també era per deixar plasmat una creença (potser infundada) en què la lluna influeix. ladecosasquesepuedenhacerconpan.com

PostData: Avui he treballat, plegat una hora i mitja abans de la feina, per agafar el peatge que entra a Barcelona, fer un examen de recuperació de Dret Romà...menjar al FresCO, marxar i venir a Moià i reunir-me per tractar ""cuestiones importantes"". I per fi, avans de sopar, scriure aquesta emprempta d'avui. Però [enga, una autocrítica:]... ¿no hem dit que això no és un diari¿?¿!¿!?¿! ? xD

Arreveure...!

Imperatius legals VS amor

-----------------------------------------

Avui en tertúlia sopil semifamiliar hem tractat el tema que el títol anuncia (potser sense proposar-nos-ho conscientment). I he decidit fer el mateix al blog.
Sempre he volgut ser el que no sóc... i encara ara, i tot i que molta gent no hi concorda, jo “no vull ser com soc”. [potser en algun context el “se tu mismo” te una certa lógica amb la què podria estar d'acord, però bé].

Això vol dir martiritzar-se, estar sempre volent canviar? No. Crec jo que tot pot pulir-se... i per això l'esforç individual és essencial. [- Però bé... Què té a veure “l'amor” amb els “imperatius legals”? ]
Doncs que com hem observat i concordat a la tertulia esmentada, hi ha gent que notòriament reflecteix una inèrcia cap a fer les coses per obligació, sense gaudir-ne (o sigui un carpediem sa [no confondre amb el carpediem ¿epicurista?]), i, després de reflexionar en "lo dolent" d'això no voldria que aquesta actitud m'impregnés.

Quan es fa tot per amor, i s'intenta que sigui “la qualitat rectora” de la vida... jo crec que no pot haver-hi cosa millor. I llavors, el “voler millorar”, el voler fer mes cada dia que passa deixa de ser una llosa, una 'estúpida manera de fer', per convertir-se en quelcom amb sentit, resultat de manifestar una manera d'actuar regida per l'amor.

Diuen que d'on no n'hi ha non raja... (i ho dic per mi). Jo crec però que, tot i axí, les coses poden arribar a rajar encara que s'hagi de perforar molt fondo... per poc que hi hagi... s'aconsegueix. O sigui... tot i que m'hagi adonat d'indicis de "legalisme" a la meva vida, crec que seré capaç (amb esforç i ajudes) de corretgir la trajectòria i fer dels "principis" (sobremanera el de l'amor), i no les "lleis", el meu esperit rector.

Anglès: Be better...then U'll be free.

Traducció al català:

Sigues com vols ser... faràs feliç

¿Si... no està gaire ben feta la traducció...però realment ambdues frases son incompatibles, porten a una incongruència ?

Pot ésser.